En els darrers anys he intentat reflexionar sobre la idea de "pàtria", m'hi he ensopegat diverses vegades i m'he adonat que molta gent en defuig sense pensar-hi massa. La pàtria és un lloc comú, potser el més comú dels llocs, és el poble on hem nascut, la terra dels pares, un indret on ens sentim identificats i del qual formem part, culturalment, emocionalment i de dret. La paraula pàtria prové de "pater" i en deriven altres nocions que potser són les que fan més por, com patriota, patrioter o patriòtic.

Sempre m'ha agradat la manera com l'escriptor francès Jules Renard -gran creador de frases rodones- desenvolupava aquest concepte. Ell deia que la pàtria era tot allò que podem abastar passejant a peu al voltant del nostre poble un diumenge a la tarda. És una explicació volgudament reduccionista, potser per desdramatitzar, però a mi em sembla la millor definició del terme en abstracte.

Si anem a concretar, ja es fa molt més difícil, perquè la realitat ens porta per viaranys sinuosos. De fet, la "pàtria" crec que només es pot esclarir a la inversa.

A mi m'ho va fer veure un supervivent del camp d'extermini de Mauthausen quan, en ser preguntat en un programa radiofònic, va respondre el següent: "el moment més trist, més dur de la meva vida va ser just després de l'alliberament del camp, quan en arribar a París ens vam adonar que a nosaltres -els republicans espanyols- no ens esperava ningú, no ens podien repatriar perquè érem apàtrides".

I segurament és així, només es valora el que tenim quan ja no ho tenim. Tot això m'ha vingut al pensament avui quan llegia a la premsa l'informe sobre el padró provisional de la demarcació de Girona, que venia il·lustrat amb un quadre on es detallava la població estrangera per nacionalitats: a baix de tot, en el lloc vint-i-tres, hi figuraven set persones que constaven com a "apàtrides". M'agradaria conèixer-los, perquè segurament només ells són capaços d'explicar-nos avui en dia què és això de la "pàtria".