El concert d'Adrià Puntí al Teatre Municipal de Girona, dins del Festival Strenes, es podria qualificar fàcilment com l'obra d'un geni. Un geni al qual, com a la majoria de genis, se li ha sobreescalfat el motor, i que, com la majoria de genis, provoca devocions i repulsions. Però per a una ciutat com la de Girona, tan acostumada al maquillatge de l'austeritat levítica, monstres com en Puntí ens recorden que en el fons som una ciutat que viu de contrastos extrems. Perquè podem presumir de la gironitat del líder dels Umpah-pah i a l'altre extrem més d'un fer-ho de saber on té la botiga la mare d'en Josmar. Ens passa també ensenyant on els Lanister han enregistrat les seves darreres intrigues de Jocs de trons tal i com ho fèiem amb els escenaris santnarcisencs on la Guallar i en Mateu explicaven els seus Secrets de Família. Però també ens hem sabut salvadors de la pàtria cedint als catalans del món el nostre alcalde perquè sigui president de tots i totes, per després no saber gaire massa com resoldre el forat deixat.

Sense que la majoria hi prestem la mínima atenció, som pioners a Europa en la investigació de les malalties del cor o en la recerca biomèdica, però retrocedim cada primavera dos mil anys i ens disfressem de romans matajueus amagant un classisme retrògrad a sota de caputxes fantasmagòriques. Tenim l'estació de tren d'alta velocitat més gran, llarga i inundable de l'Estat espanyol però al mateix la més insegura de totes, tan insegura que encara ningú s'ha atrevit a certificar el seu pla d'emergències. I el que és més preocupant, ens omplim la boca de tenir el millor restaurant del món, però som incapaços encara d'omplir la boca com cal de centenars de fills de conciutadans nostres, fent conviure alta gastronomia amb pèssima nutrició.

I sí, ja sé que em direu que en Puntí no és de Girona. Que és saltenc i no serveix per a l'exemple. Però què voleu que us digui? Els genis gironins neixen on els dóna la gana. Per això són genis.