Encara que la meteorologia a vegades ens ho vulgui desmentir, l'hivern encara continua el seu curs, amb uns minuts més de llum i amb uns crepuscles que es desplacen lentament cap a l'indret d'on sorgeixen sempre les primaveres. Les ciutats es desperten cada matí amb la certesa d'encetar un nou dia de febrer, un mes curt però que se'ns fa llarg, perquè la vida s'encalla fàcilment pels camins, encara que la pluja no els hagi inundat.

Ahir vam saber que hem tardat 100 anys a descobrir que el cosmos flota en un mar d'ones gravitacionals, generades per la fusió de dos forats negres 30 vegades més grans que el nostre sol. Albert Einstein ja ho va predir en el seu dia, però el món estava enfangat en la més terrible de les guerres europees i l'horror de les trinxeres no permetia girar la mirada cap al cel per observar, ni que fos per un moment, el curs dels astres per l'univers.

Einstein deia que la bogeria consisteix a comportar-se sempre de la mateixa manera i esperar resultats diferents, però el món persisteix en la seva follia i la guerra continua essent encara una solució plausible per a solucionar els conflictes humans. Cada dia ens despertem amb notícies terribles, més enllà del nostre plàcid febrer, però la ciència i la cultura encara ens consolen amb el seu quefer, pacient i silenciós.

El més important dels predecessors d'Einstein, Isaac Newton -malgrat ser mig sord-, va inventar el semitò, l'interval més petit del sistema temprat i que correspon a una dotzena part de l'octava. Potser hauríem de preguntar-nos per què ell, que no podia gaudir del plaer d'un concert, va dedicar tants esforços en elaborar una teoria de la música i faríem bé de reconèixer, encara que no ressonin tampoc en la nostra oïda el sentit de segons quines hipòtesis, la bellesa i l'harmonia que ens descobreixen en l'univers.