Els titelles tenen ànima de fusta i ens expliquen històries perdudes en la boira del temps. Amors i desamors, la bellesa i l'horror, relacions humanes a l'engròs i pintades amb brotxa. Ens sacsegen amb el sarcasme cruel i amb la ironia gruixuda, embolicada en un pal que sempre acaba colpejant el cap del dolent. A les històries de titelles tot acaba bé, el mal mai triomfa i els enamorats es besen just abans que caigui el petit teló.

Com sempre passa, quan la felicitat comença, l'espectacle s'acaba. Tant el drama com la comèdia necessiten un grau determinat de tensió emocional. Però a vegades l'espectacle no arriba ni a començar o s'interromp per causes alienes a l'organització. Tal és el cas que va esdevenir-se l'altre dia a Madrid, quan gent de pell molt fina, avesats potser a posar espelmes a l'àngel guardià del ministre de l'Interior, es van indignar tant en veure una obra de titelles que van aconseguir que empresonessin els titellaires.

No sé si recordareu el primer cartell d'El Padrí, aquella mà sobre un fons negre que accionava una creu de fusta de titellaire. La metàfora del món de la màfia era evident, el capo que manipulava els fils dels advocats, dels policies, dels jutges i els polítics corruptes. Ara ha quedat clar que quan ells queden retratats no s'estan de metàfores i activen tots els recursos que tenen a mà, ja sigui la porra del policia, la toga del jutge o la vara del recaptador d'impostos que ja fa temps que castiga la cultura amb un IVA injust.

Francament, no es veia una cosa semblant des de l'edat mitjana, o des del franquisme, que ve a ser el mateix. Ara fa un any, a l'Estat veí, gairebé tothom es va posar al costat dels humoristes de Charlie Hebdo, els agradés o no el que feien, per defensar la llibertat d'expressió, un dret que aquí, pel que es veu, encara no tenim gaire clar.