Riace és un poble calabrès, situat, com una petita protuberància, en la sola de la bota italiana. Els seus habitants són descendents d'antics grecs i albanesos que es van assentar en la zona fa més de dos mil anys. Des dels turons que s'enlairen damunt de les cases es domina la costa tirrènica, petits camps d'oliveres, de llimoners i vinyes, emmarcats en el paisatge aspre de fons, embolcallat amb la inexorable llum del sud, on sempre ressonen les paraules, més aspres encara, del poeta Nicola Giunta: "Aquesta és la terra on tot està perdut / on els ximples sempre són millors que tu".

Giunta no va viure prou temps per poder contemplar dues meravelles que ho van canviar tot. La primera fou la descoberta, el 1972, d'un parell de figures de bronze sota el mar, davant del poble, i l'altra el 2010, quan l'alcalde Domenico Lucano va quedar tercer en el premi internacional "Alcalde del món", gràcies al projecte endegat pel municipi per a l'acollida d'immigrants. Riace és una excepció a Itàlia i a Europa. En una de les regions més deprimides del continent s'incentiva la integració de forasters. La població de 1.800 habitants acull més de 200 etíops, eritreus i afganesos, que s'han establert en el poble i han insuflat nova vida a l'escola que estava a punt de tancar.

Però Riace -Riàci en calabrès- és coneguda mundialment pels dos guerrers de bronze, dues magnífiques estàtues gregues d'estil sever del segle V abans de Crist, que van aparèixer gairebé miraculosament en les aigües blaves de la mar Tirrena. Són dos rars exemples de l'art que ens ha arribat de l'antiga Grècia. El bronze sempre ha estat un metall molt preuat i la majoria de les obres d'art d'aquell període van acabar, tard o d'hora, convertides en canons i bombardes.

Deia Théophile Gautier que "l'única cosa bella és la que no serveix de res". És evident que si la bellesa dels guerrers de Riace s'ha pogut conservar fins a l'actualitat, és perquè van romandre amagats durant tot el temps en què el bronze fou útil per als designis geoestratègics de la regió. Sortosament ara tots podem gaudir de la seva bellesa, una bellesa que ens fa ser més humans, i si no que ho preguntin als refugiats que han trobat la seva salvació a Riace.