Lesbos és un nom d'illa que sempre m'ha pertorbat. De jove em mirava el seu diminut contorn en els atles, procurant trobar una connotació eròtica amagada en la seva forma, intentant imaginar el rerefons que s'amagava en aquell nom càlid i humit. Tot el que ens arriba de Grècia està amarat d'olis primordials i Lesbos, que no és un nom d'illa qualsevol, ara sorgeix cada dia als titulars dels telenotícies.
Lesbos és la tercera illa més gran del mar Egeu i la vuitena del mediterrani. Té 200 quilòmetres de costa, amb platges de sorra i de còdols, i badies gairebé tancades que des del cel semblen gotims de mar terra endins. Entre muntanyes àrides d'origen volcànic, s'estenen valls poblades d'oliveres, de xiprers i d'aurons, i el seu cel el vigilen constantment pelicans de plomatge blanc. Un bosc petrificat, el més gran del món, s'estén a Sigri, en l'extrem occidental de l'illa.
L'illa està a dotze hores en ferri del Pireu, el port d'Atenes, i només a uns minuts de la costa turca. En els darrers mesos ha esdevingut un dels punts d'arribada de l'èxode sirià, en el seu camí irrefrenable cap a Europa. Cada dia atenyen les seves costes centenars de refugiats abillats amb armilles salvavides de color taronja, que queden apilonades, en forma de fites a la vora de les platges, simbolitzant un punt de trencament entre Orient i Occident que dura des de fa mil·lennis.
Els habitants del sud d'Europa sabem que al final de cada paratge, per recòndit que sigui, sempre s'hi dreça un xiprer. Lesbos és ara aquest xiprer, que apunta directament amb la seva ombra cap a les nostres consciències. Les paraules sempre són insuficients quan es tracta de descriure un drama i finalment sempre guanyen els silencis. Malgrat tot, a Lesbos encara hi ressonen d'alguna manera aquells versos de Safo, la poeta de la bellesa i el sentiment: "Vas arribar, ho vas fer, i vas glaçar el meu cor".
