Els anys setanta del segle passat, al nostre país, van ser els anys de la Nova Cançó. En una època en què l'oposició al règim es feia des de les catacumbes i el poder s'exercia exclusivament al palacio del Pardo, els únics líders seguits i aclamats per la gent eren els cantautors. Raimon,Serrat i Llach van ser els tres grans i darrere d'ells els seguia tota un conhort d'artistes diversos que invocaven amb lletres de cançó un futur que es tenia a la mà, però que es resistia a arribar.

Els recitals de l'època eren el més semblant que ara es pugui imaginar a un míting polític i es corejaven eslògans reivindicatius entre estrofa i estrofa. Els assistents cantaven el «Diguem no» o «L'estaca» amb el cor encongit i la mirada posada en un horitzó molt llunyà. Però després de 1977 tot va començar a canviar molt ràpidament i els artistes van deixar pas als polítics que encaraven el camí bromós de la transició amb entusiasme i resignació.

Mentre va durar aquest temps de la Nova Cançó, els cantants anaven amunt i avall com en una contínua campanya electoral i apareixien en els escenaris enmig d'aplaudiments i signes de veneració incondicional. N'hi havia prou amb una guitarra i un micròfon, i cantar velles cançons conegudes de tothom per transmetre el missatge de canvi radical que la gent anhelava. Després tot va ser molt més complex i alguns dels vells oficiants de la Nova Cançó es van reciclar en altres àmbits.

Però els grans van continuar amb el prestigi incòlume, en ambients més íntims i menys reivindicatius. Ara Raimon administra amb cura les seves actuacions, Serrat es dedica bàsicament al seu públic castellà i l'únic que ha fet una giragonsa inesperada és Lluís Llach que darrerament ha desembarcat a la palestra política per expressar sense embuts el seu projecte polític. Ja no són temps per a la lírica, si més no barrejada amb la política, però sempre ens quedarà el record d'aquells anys en què una nova cançó ens parlava de la possibilitat de construir el nou país que ara encara somiem.