Recordo, quan era joveneta, sentir a dir a la gent que el diari portava que en algun lloc del món, força lluny d'aquí, hi havia un home o dona que complia cent anys o més. I sempre pensava: «Que vells deuen ser!». Han passat els anys, jo també m'he fet gran, i qui havia de dir que coneixeria persones centenàries a prop meu.

He conegut algunes persones centenàries. No fa gaire, la coneguda Pepa Masia ens va deixar als 105, i la Maria Parra, als 100. Eren residents a Maria Gay. O també la Maria de can Teixidor, que ens deixà als 102.

Però avui dedico aquest article a una senyora centenària que per nosaltres és una persona molt especial: la Pepita Sureda i Teixidor, filla de la Carnisseria Sureda, que teníem al costat de la granja; nascuda el 8 de gener del 1916 al carrer de la Cort Reial, número16, entresòl, el mateix lloc on vaig néixer jo, però al segon pis. Per això, la seva mare, l'Enriqueta, va ser la primera persona que em va tenir en braços just acabar de néixer, perquè era al part junt amb la llevadora. Els pares de la Pepita van ser com uns avis per a nosaltres.

La Pepita va celebrar el seu casament a la Granja Mora l'any 1946. No sé com s'ho ho va muntar la nostra mare, perquè era una granja i van fer dinar i can Pous de les cadires no existia. És clar que, aquell temps, tothom feia per un.

La Pepita es va casar amb un noi que treballava a casa seva, on havia anat a aprendre l'ofici. Van posar una parada al mercat del Lleó, una cansaladeria, que va ser de les primeres. Tres anys més tard, el 1949, van obrir al carrer de la Rutlla la «Tossineria» Pujol. Com que era després de la guerra no donaven cupó per a xai ni per a vedella. Van tenir dos fills: en Joan, que treballava a La Caixa, una gran persona, que va traspassar als 58 anys, i en Josep, que viu a Blanes. Cap fill va seguir el negoci, però encara és obert, ara a càrrec de Joan Vilà.

La Pepita, que va dedicar tota la seva vida a tallar carn darrere el taulell, de jove, amb 20 anys, treballava a la Generalitat de Catalunya, a Barcelona. Era habilitada de pagament del Departament d'Agricultura, on es va estar fins l'any 39, acabada la ?guerra.

Amiga de Maria Augusta Bertroz de nom de pila, però coneguda com a Madame Mathieu, que és el cognom del marit a França (on en casar-se s'agafa el cognom del marit), propietària dels Jardins de la Francesa; la Pepita va ser la que va gestionar la venda d'aquests a l'Ajuntament de Girona, amb uns poders que li havia traspassat Madame Mathieu. Quan érem petits i Madame Mathieu era a França, tenia uns gats, i amb la mare de la Pepita, l'Enriqueta, els anàvem a donar menjar, tot i que a mi em feia por, ja que tot estava molt abandonat, amb els vidres de la caseta trencats i els esglaons plens d'herbes. A més, Girona ja sabeu com era de negra en aquells anys. Jo en guardo un record de por, sembla que senti el xerric que feia la porta del jardí quan l'obríem.

La relació amb la Pepita i els seus pares va començar quan els nostres pares van arribar a la Cort Reial, el 1939. Les meves fotos de petita són totes amb l'Enriqueta; ella, en portar els seus néts i com que els de casa treballaven, sempre ens portava amb ells. Són amistats que calen fort. La Pepita va ser present als actes dels 50 anys de la granja i quan vaig ser pendonista. Quan la nostra mare va morir, el pare no va poder venir a la funerària ni als funerals perquè el seu estat de salut li ho va impedir. La persona que va escollir perquè l'acompanyés en aquests moments va ser la Pepita; això ja ho diu tot.

Parlar de la Pepita podria donar per a molt, perquè es una font de saviesa. Penso que periodistes reconeguts són els que haurien de collir dels seus savis llavis tot el que la Pepita els podria explicar; és una ocasió única. És un llibre obert. De gran ha viatjat a l'altra part de món; parlar amb ella emociona, estic tan contenta de veure aquesta celebració que és com si fos algú de casa. De fet, hi hauria tres veïns que farien 100 anys: Mossèn Geli, veí del barri i amic, la nostra mare, la Pilar, i la Pepita, que ho ha pogut celebrar.

El que més m'hauria agradat és ser demà al seu costat, en aquests moments tan especials en què serà homenatjada i rebrà la medalla de la Generalitat. Per motius personals no pot ser, però hi tindrà gent molt especial: el seu fill Josep, els seus néts, Francesc i Elisenda, les seves joves, Mercè i Montse, família, amics i nosaltres per descomptat que de pensament també hi serem. Pepita, felicitats.