Sovint intento fer coincidir el meu viatge de tornada a casa amb el trajecte a vés a saber on de la Isabel Marsà. I quan passa sol ser sobre el circ de la plaça de Catalunya. Un somriure franc, un repàs a la natura humana i una posada al dia del darrer que ha escrit l'Albert Soler. Aquesta setmana, però, la Isabel estava emprenyada. L'atzar digital havia volgut que en obrir la finestra a la plaça del poble que és el Facebook aparegués una imatge aberrant del marit perdut fa poc més d'un any, dibuixada sense excessiu encert en la paret d'un espai social. La reinterpretació del personatge és una mostra de la distorsió que provoca l'apropiació interessada de la memòria dels que no hi són. La Isabel explica que el dibuixant s'ha atrevit a transformar en senyera la bufanda de la fotografia i a acompanyar la publicació del treball amb l'anecdòtica imatge del seu espòs vestit d'Obèlix durant un pregó veïnal. I em diu: "No el coneixien gens si fan això. S'hauria emprenyat molt. Ell estimava tota la ciutat i no només un barri".

Més enllà del fet que ningú ha buscat la complicitat de la família directa, vídua i fills, per fer servir la seva imatge, el que comença a esgotar-los és que no es respecti la darrera voluntat de qui ens va deixar: discreció, complicitat, normalitat i fugida dels "ismes". Ell va voler que ningú parlés en el seu funeral. Per alguna cosa devia ser! Per això, en rèplica als constants usos i abusos de la memòria del seu espòs, la Isabel esclatà suplicant públicament: "Les paraules, els escrits, els homenatges... tot ha de tenir un final. Que no vol dir que s'hagi acabat res. Potser se'm malinterpreti però jo voldria recordar en Jordi pel que era: el marit i pare, el company i amic. I això voldria poder fer-ho en la intimitat. És molt demanar?". Ningú pot ser amo de la memòria dels altres. Els records tindran el seu lloc quan finalment el de Santa Eugènia dugui el nom d'Institut Jordi Vilamitjana. És demanar gaire?