Durant la darrera centúria, el segle de les meravelles, el món va canviar substancialment. El cinema, la premsa i la literatura van crear realitats paral·leles, a vegades fins i tot més creïbles i habitables que el nyonyós present al qual estaven condemnats la majoria dels humans, si més no entre guerra i guerra. La placidesa bucòlica d'un passat que encara es llaurava amb un bou o una mula, va deixar pas a una vida urbana que necessitava retroalimentar-se amb la seva pròpia excitació.

I ara ens trobem amb aquesta societat del segon mil·lenni que ja no té aturador i que exigeix a la realitat que s'acomodi a les seves necessitats. Després de tants anys de contemplar pel·lícules d'acció i de llegir best-sellers, ens preguntem angoixats que passarà després de qualsevol esdeveniment circumstancial. L'acció ha de continuar permanentment i l'únic que no podem acceptar és que el protagonista mori a mig relat, com en un film de cinema d'autor o en una novel·la d'un premi Nobel francès.

No podem aturar els nostres pensaments ni per un moment. La poesia i el ballet -posem per cas- han quedat marginats com les més ridícules expressions de les arts. Només acceptem artistes extravagants, impredictibles sigui amb la seva obra o amb la seva acció pública, que ens puguin oferir constantment la dosi de novetat que ens permeti seguir atents, i només llegim les notícies i escoltem les tertúlies que ens fan pujar ostensiblement el nivell d'adrenalina en sang.

Vivim en temps de realitats augmentades, de rellotges que compten la mil·lèsima part d'un segon i de xarxes socials que amplifiquen les més untoses banalitats. Com en una gran bola que gira imparable, la força centrífuga va expel·lint tot allò que no està ben afermat. Suposo que ara ja és massa tard per moderar la velocitat i espero simplement que no ens quedem despullats damunt de la closca pelada de la nostra cretinitat.