Ja fa temps que les grans superfícies s'han convertit en una mena de país de les meravelles, com una Disneylandia particular, on la gent va a comprar, però també a passejar i a gaudir del clima, de la música de fons i de tots els somnis més o menys enllaunats que els ofereixen. Ara, quan amb prou feines hem entrat al mes de novembre, ja comencen a treure el nas papà noels de cartró que ens recorden que només falten quaranta dies i escaig per les festes de Nadal.

Vivim en un país on la neu amb prou feines arriba un any sí i dos anys no, però malgrat tot els paisatges nevats poblen exhaustivament els anuncis de torrons, de cava i de xocolatines, i les seccions de roba ens ofereixen abrics només aptes per als hiverns polars. La gent es prepara per anar a esquiar en estacions d'esquí que s'han de fabricar la neu, de la mateixa manera que a l'estiu van a parar el sol en platges que l'ajuntament ha de proveir de sorra.

Els carrers s'ompliran de llums i d'individus més aviat patètics amb un sac a l'esquena i una campaneta a la mà. És el Nadal, una espècie invasiva que va colonitzant el calendari de mica en mica. Ara per ara, de Tots Sants fins a Reis i vés a saber tu on acabarà la cosa. Una època en què hem de ser feliços per obligació i en què, sobretot, hem d'adquirir totes aquelles coses supèrflues que la resta de l'any no compraríem ni borratxos.

Però què hi farem, suposo que si les coses són així és perquè entre tots ho hem volgut, o ho hem permès, i a mi no és que no m'agradi, de fet estic per comprar-me un equip d'esquí nòrdic per anar a treballar cada dia. Segur que amb l'anorac folrat dels materials més moderns, unes ulleres d'aquelles que realcen la bellesa masculina i uns grans esquis de marca faré prou patxoca com per no desentonar en el paisatge. Espero, això sí, que com a mínim l'ajuntament tingui la delicadesa de posar canons de neu als carrers per no fer el ridícul.