Catalunya, com tots sabem, té una bandera mil·lenària: quatre barres vermelles sobre un fons groc. Aquesta senyera fou prohibida, reprimida i castigada, però els catalans l'hem alçat novament una vegada darrere l'altra perquè ens representa i ens serveix. Però la senyera, a més, és una bandera fàcil, al contrari que altres països que incorporen escuts recargolats i bandes verticals o transversals, la nostra surt de la màquina de la mateixa manera que els xurros.
L'estelada, en canvi, és producte d'un procés més complex en què intervenen procediments d'impressió i tintatge que la senyera normal, en principi, no necessita. El resultat de tot això és que les estelades resisteixen ?menys que les senyeres quan s'instal·len permanentment a l'exterior. El sol, sobretot, esvaeix de seguida els colors i les banderes, al cap d'uns mesos, o d'unes setmanes, ja semblen com una mena de parracot destenyit.
He de confessar que aquesta bandera amb l'estel blanc no m'ha agradat mai, estèticament parlant. Posats a fer, s'hi haurien d'haver pensat una mica més abans de calcar l'estructura de la bandera cubana. Crec que en el terreny dels simbolismes la simplicitat és essencial i en aquest aspecte la senyera de les quatre barres -o dels quatre pals- és modèlica, digna d'un dissenyador minimalista.
La delegada del govern a Catalunya, una tal De los Llanos de Luna, va dir que l'estelada és com una mena de bandera "de la banda de música del poble", ja em sap greu donar-li la raó. Suposo que a alguns comerciants de banderes els convé més vendre ensenyes amb data de caducitat, com els iogurts, i no sé si les ments pensants de l'independentisme voldran convertir-la en la bandera oficial d'una hipotètica república catalana, en tot cas que consti que a mi no m'agrada la idea.
