Canviar és passar d'una magnitud a una altra, d'un estat a un altre estat, d'una forma a una altra forma. Canviar és fluir, la vida és canvi, tot es transforma i es modifica. Però no canvia la substància, no canvia el fons, la identitat de l'objecte o del subjecte sempre es manté, d'altra manera no canviaria, simplement desapareixeria. Només podem canviar a condició de continuar essent nosaltres mateixos.

L'únic que realment no canvia, tal com deia un filòsof, és que tot canvia. Però hi ha canvis més perceptibles que altres, en funció de la seva magnitud o de la seva velocitat. Les muntanyes creixen o es desgasten, les plaques tectòniques dansen damunt el magma primigeni i el meu gat muda constantment de pèl la qual cosa m'obliga a escombrar cada dia. El canvi és vida i l'absència de canvi és símptoma de tot el contrari.

Però aquest concepte també pot esdevenir un eslògan, i aquí ho és des que Felipe Gonzàlez guanyà per majoria absoluta unes eleccions generals amb cara de no haver trencat cap plat i amb aquesta premissa penjada a tots els cartells. Després tothom ha apel·lat al canvi, aferrant-se a ell com a una mena de tòtem, fins i tot els que havien trencat molts plats. Tots volien representar el canvi, un canvi, encara que només fos: "tu aparta que ara em toca a mi".

Ara més que mai, la vida política del nostre país necessita un canvi, el problema és que realment no sabem o no podem encarnar-lo en cap proposta concreta i, sobretot, en cap líder. Necessitem un canvi, perquè la vida és canvi, però la situació de crisi en la que ens trobem enfangats ens avoca a la paràlisi. No hi ha canvi, cada dia ens llevem amb la mateixa musiqueta i veiem el mateix paisatge als titulars dels diaris. Ja hem comprovat que llençant el despertador per la finestra no n'hi ha prou, ara què més podem fer?