De vacances n'hi ha hagut sempre, els ramaders feien el seu temps de vacances, els guerrers descansaven entre batalla i batalla i els estudiants deixaven d'estudiar durant els mesos estivals. Però no és fins al 1936 que a França el govern del Front Popular va instaurar el concepte de "vacances pagades".

D'aquell estiu, el primer de la història, n'existeixen nombrosos documents gràfics, grups contents de treballadors obrint ampolles de Beaujolais a la vora del Marne. Famílies senceres gaudint d'aquelles primeres vacances de la història, mentre a l'altre costat dels Pirineus es congriaven uns núvols molt foscos, que precisament no presagiaven res de bo per a la classe treballadora. L'inici de la guerra civil a Espanya va coincidir amb l'alegria dels treballadors francesos, que només tres anys després es veurien immersos en la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. Però les vacances van continuar, ni l'ocupació nazi va ser capaç d'aniquilar un dret dels treballadors que havia arribat per quedar-se.

Vacances és el plural de "vacança", que s'aplica quan un càrrec o una plaça està mancada de titular. En canvi, el concepte "vacances" no té aquest regust de dret laboral, són més aviat com una mena de succedani conceptual de la utopia. Se suposa que la vida quotidiana no la podem viure amb plenitud i que les vacances ens serveixen per arribar, encara que només sigui temporalment, a aquest estadi de perfecció.

Però les vacances no només suposen aquest cessament en l'activitat habitual, per fer vacances un ha de fugir de l'indret on habita, com més lluny millor. No tan sols no estem contents amb la nostra vida, tampoc ens agrada l'indret on ens ha tocat viure. Deixar de treballar i fugir és viure, treballar i quedar-se és el contrari? No deu ser que és la societat mateixa la que necessita fer vacances?