10 plats de l'Empordà que has de tastar almenys una vegada a la vida

A l’Empordà, la cuina sempre ha anat molt lligada al paisatge. Hi ha plats que fan pensar en una barca tornant a port, en una cassola fent xup-xup o en una taula parada un diumenge al migdia. Receptes de mar, de muntanya, d’horta i de rebost que, amb el temps, s’han convertit en una manera molt nostra d’entendre el menjar.

Per aquest motiu, us presentem una tria de deu plats empordanesos que val la pena tastar almenys una vegada a la vida. Alguns són de gala, altres són més senzills, però tots tenen una cosa en comú: expliquen l’Empordà des del plat.

Anxoves de l’Escala

Les anxoves de l’Escala són un dels productes més reconeguts de la gastronomia empordanesa. Conservades amb sal i oli, tenen un gust intens i una textura delicada. Amb pa amb tomàquet, oli d’oliva i poca cosa més, es converteixen en una de les mossegades més representatives del litoral empordanès.

Pollastre amb escamarlans

El pollastre amb escamarlans és un dels grans símbols del mar i muntanya. Combina la carn rostida amb el gust intens dels escamarlans, tot lligat amb un sofregit i una picada que converteixen la salsa en la gran protagonista. És un plat de festa, de cassola al mig de la taula i de sucar-hi pa.

Sèpia amb pèsols

La sèpia amb pèsols és una recepta marinera molt popular, especialment quan els pèsols són tendres i de temporada. La dolçor de l’horta i el gust profund de la sèpia fan d’aquest guisat un plat senzill, però ple de matisos. El secret és una cocció pausada i un bon sofregit.

Suquet de peix

El suquet de peix és un plat nascut de la cuina dels pescadors. Es prepara amb peix de roca, patata, all, tomàquet i una picada que dona cos al brou. És una recepta humil en origen, però amb una força extraordinària, capaç de concentrar tot el gust del mar en una sola cassola.

Arròs a la cassola

L’arròs a la cassola és un clàssic de moltes cases empordaneses. Pot portar carn, peix, marisc, verdures o una combinació de tot plegat, però sempre té un punt melós i un sofregit ben treballat. És un plat de diumenge, pensat per compartir i per adaptar-se al que hi ha al rebost.

Cim i tomba

El cim i tomba és una de les receptes marineres més característiques de la Costa Brava. Tradicionalment vinculada als pescadors, es fa amb peix, patates, all i oli, i destaca per la seva senzillesa. El nom fa referència al moviment de sacsejar la cassola per lligar el plat sense trencar el peix.

Cargols a la llauna

Els cargols a la llauna són un plat popular, senzill i molt de trobada. Es couen directament a la llauna, amanits amb sal, pebre, oli i, sovint, herbes o allioli per acompanyar. És una recepta de festa, de brasa i de taula compartida, molt present en la cuina catalana i també en molts àpats tradicionals de l’Empordà.

Peus de porc amb cargols

Els peus de porc amb cargols són un plat de cassola contundent, d’aquells que demanen temps i paciència. Combinen la textura melosa dels peus de porc amb el gust dels cargols, el sofregit i la picada, i formen part d’una cuina de fonda, de festa i de taula llarga. És una recepta amb caràcter, molt arrelada a la tradició catalana i també present en la cuina empordanesa.

Brunyols de l’Empordà

Les postres i els dolços també tenen un pes important en la cuina empordanesa. Un exemple són els brunyols de l’Empordà, típics de Setmana Santa. Són dolços, esponjosos i aromàtics, sovint perfumats amb matafaluga o anís. A moltes cases, fer brunyols encara és un "ritual", una tradició que uneix petits i grans.

Recuit de drap

El recuit de drap és un postre senzill i delicat, molt vinculat a la tradició làctia de l’Empordà. Es pot menjar amb mel, sucre, fruita o fruits secs, però també sol agradar sol, per apreciar-ne la textura suau i el gust net. És un final d’àpat discret, però molt arrelat.

Una cuina per entendre el territori

Aquests deu plats no són només receptes: són una manera de llegir l’Empordà a través del gust. Hi ha mar, horta, muntanya, festa, aprofitament i memòria. Tastats un a un, expliquen per què la cuina empordanesa continua sent una de les grans portes d’entrada al caràcter del territori.