27 de abril de 2021
27.04.2021
L'Empordà
Cultura

«La ciutat llunyana» evoca la vida al Paral·lel abans de la caiguda de Barcelona

L'actriu Mireia Ros i el pianista Carles Marigó representen l'obra escrita i dirigida per Evelyn Arévalo, aquest dissabte a la Sala La Cate

26.04.2021 | 19:40
Mireia Ros i Carles Marigó són la parella protagonista de La ciutat llunyana

Un 20 de desembre de 1938, Barcelona es troba assetjada per les tropes franquistes i els bombardejos. Rosalita Lulú, una cupletista del Paral·lel en hores baixes, i Constantí Canals, el seu pianista, es disposen a començar a assajar un nou espectacle al teatret que, des de fa quinze anys, posseeix i dirigeix la Rosalita. Aquest és el punt de partida de La ciutat llunyana, de la companyia Oblideu-vos de nosaltres, una obra de petit format creada i dirigida per Evelyn Arévalo que reivindica «el Paral·lel com a motor social alternatiu a la Barcelona burgesa del Modernisme i Noucentisme i alhora com a bressol d'un catalanisme desenfadat». L'obra es representa el dissabte 1 de maig, a les vuit del vespre, a la Sala La Cate de Figueres.

Els actors Mireia Ros i Carles Marigó donen vida als dos protagonistes de La ciutat llunyana. A través dels seus dubtes sobre el present que viuen i la incertesa d'un futur que ja se'ls dibuixa molt negre, l'auditori podrà endinsar-se en els secrets d'aquell Paral·lel llunyà el dia de la caiguda de Barcelona. Evelyn Arévalo explica que aquest muntatge va néixer arran d'una proposta de Martirià de Borja. «Em va dir que havia recuperat cuplets gairebé desconeguts, que havia aconseguit un repertori bastant excepcional i que volia convertir tot allò en una obra de teatre», comenta Arévalo, que va acceptar el repte.

A partir d'aleshores, Arévalo va iniciar una immersió pel món del Paral·lel que, reconeix, coneixia ben poc. «Vaig endinsar-me en el complex període històric i en les peculiaritats del Paral·lel dins tots els contextos possibles», comenta l'autora qui, d'entrada, va renunciar a la unitat temporal i a la d'acció inicialment proposada. «Vaig mantenir la unitat d'espai, però no seria un teatre, sinó una saleta d'un teatre amb un piano, un espai híbrid entre una sala d'assaig i una d'estar», diu, tot afegint que «vaig imposar una quarta paret que, de tant en tant, es trencaria».

Dalt de l'escenari, només dos actors i una escenografia senzilla. Mentre l'acció es desenvolupa, entremig de trucades cada cop més pertorbadores, es projecten imatges reals d'arxiu del Paral·lel durant l'època on transcorren els fets, imatges de la vida al carrer, d'un bombardeig, la vida dels teatres, els obrers, les prostitutes, els infants... Les imatges podrien ser «des de la perspectiva de l'espectador, una Barcelona llunyana, aquella ciutat que no hem conegut i que se'ns apareix com a somiada, ja convertida en cendres».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook