Una segona passió (II): El periodisme en temps del Miapuesta d'Enric Flix

El futbol a la ràdio, en la dimensió personal, va ser una oportunitat per a desenvolupar l’interès pels viatges. Era compatible amb la docència i/o direcció, perquè normalment afectava dissabtes i diumenges; si algun matx es disputava a mitja setmana -la competició de Copa, per exemple-, habitualment només retransmetia el partit de casa. Complint -amb mínims canvis puntuals- les obligacions a l’institut, vaig poder moure’m per la geografia de l’Estat més del que m’hauria estat possible en altres circumstàncies.

Primeres visites a les Canàries

Amb el descens de la Unió a Segona Divisió B, cada temporada, quan es confegien els quatre grups de la categoria, jo mirava si hi havia alguna destinació geogràfica nova. Era feliç quan la federació completava el grup dels catalans amb equips de les Illes. De les Balears, però sobretot de les Canàries: així vaig tenir l’oportunitat de trepitjar per primer cop La Palma, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife. Inoblidable el record del desplaçament per a radiar l’enfrontament de la Unió amb l’equip del Playas de Jandía (nom d’unes platges al centre de l’illa de Fuerteventura): era un cap de setmana llarg i vaig llogar un cotxe per conèixer l’illa sencera. Sabia que allà l’escriptor Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, havia viscut desterrat, el 1924, per les seves crítiques al dictador Primo de Rivera («botarate») i al rei Alfons XIII. Però en la ruta organitzada pel cabildo de Puerto del Rosario -hi va desembarcar per iniciar el seu exili- vaig saber que només s’hi va estar quatre mesos: va fugir a París en un vaixell francès. Mentre visitava la casa-museu, reflexionava sobre una doble paradoxa: la dictadura va convertir involuntàriament un intel·lectual en un mite de la resistència democràtica, i un desterrament pensat com a càstig va acabar donant projecció universal a Fuerteventura. És una mostra del que li dec a la ràdio: ampliar el bagatge cultural.

En bus o cotxe particular, acompanyant la Unió vaig conèixer el País Valencià i Múrcia, tant la costa (Castelló de la Plana, Benidorm) com l’interior: Iecla, Ontinyent, Novelda. També alguna temporada queien en el grup conjunts del País Basc (Eibar, Sestao), Navarra (Osasuna Promesas), La Rioja (Calahorra), Aragó i la Franja (Monzón, Binéfar, Barbastro, Huesca) i també Madrid en lliguetes d’ascens. Normalment, si per al desplaçament s’emprava el bus de l’equip, sortíem de l’estadi de Vilatenim al matí del dissabte. Moltes hores (sovint el dia sencer) en què calia matar el temps, cadascú a la seva manera: conversant, llegint, jugant a la botifarra, etc. Compartia amb jugadors, entrenadors i directius moltes estones i era lògic arribar a establir amb ells una relació intensa, personal i no només periodística. A partir d’un cert moment, vaig començar a viatjar en cotxe particular i així fèiem turisme amb la meva parella.

Descens a Segona B i SAE

Després de tocar el cel (Primera Divisió), la Unió, presidida per Emili Bach, no es va refer del cop i a la temporada següent (1992-1993) va baixar a Segona Divisió B, malgrat haver aconseguit la victòria (2-3) a l’última jornada al camp del Castilla: una victòria eixorca per la derrota inesperada del filial del Barça a casa. Jo era al Miniestadi per anar fent connexions (en Josep Puigbert oferia notícies en directe des de Madrid) i vaig assistir, incrèdul, al pèssim partit del filial blaugrana. Encara avui l’unionisme sociològic recorda aquella ofensa, atribuïda a interessos del FC Barcelona. Res a veure, però, amb la tradicional animadversió cap al Girona, minvada últimament per la diferència abismal de trajectòries dels uns i dels altres.

La conversió del club en SAE (Societat Anònima Esportiva), prevista per la Llei de l’Esport de 1990, s’havia culminat amb èxit el juny de 1992, en assolir els 232 milions exigits pel CSD (Consejo Superior de Deportes). El dia 30 de juny de 1993, amb l’equip a Segona B, desmoralitzat i cansat de pagar, Emili Bach va presentar la seva dimissió. Anys després, em confessaria: «Si tot el dineral que he gastat en el futbol l’hagués invertit a la ciutat, tindria un monument a la Rambla». Paraules que reflectien el seu sentiment de decepció per la incomprensió, malgrat el sacrifici del patrimoni personal.

Al seu substitut, Albert Domínguez, exgerent d’una empresa de transports internacionals, les circumstàncies econòmiques li van imposar un model de club (SAE) a les antípodes del d’Emili Bach: si en Miliu havia estat un mecenes, l’Albert havia de dirigir el club com una empresa. La reducció de despeses va xocar amb la mentalitat dels socis, habituats a èxits esportius a cop de talonari... aliè. A la seva etapa presidencial, la Unió va disputar dues vegades la promoció d’ascens a Segona A sense èxit (van pujar el Getafe i l’Atlético de Madrid B), però quasi mai no va patir per mantenir-se. Va plegar en el decurs de la temporada 2002/2003 i va ser substituït per Pere Aguado, que va ocupar el càrrec fins a l’episodi dantesc de l’empresari Enric Flix, a la temporada 2006/2007.

Irrupció d’Enric Flix

L’empresa d’apostes esportives Miapuesta.com havia esdevingut accionista majoritària (16 de juliol de 2006) en una tensa assemblea amb l’únic vot favorable del gerent Enric Flix (tenia un paquet del 51,6% de les accions). Va situar Pitu Duran, el jugador que ha vestit en més ocasions la samarreta de la Unió (més de 500), de president, però manava ell i va decidir canviar el nom del club: Unió Esportiva Miapuesta Figueres. Pitu Duran, cansat de ser home de palla, va dimitir irrevocablement quatre mesos justos després: el 16 de gener de 2007. La tensió era evident: les desavinences amb l’aportació municipal van derivar en un pols amb el consistori. Flix va llençar el que semblava un catxa (endur-se el club a Castelldefels), però que es va convertir en realitat: Flix va registrar (28 de juny de 2007) l’entitat a la localitat de la província de Barcelona. Aleshores, jo ja tenia decidit no continuar a la ràdio. Havia volgut comprovar si em sentia a gust aquella temporada amb el desenllaç de la disputa que es veia venir. Però les sensacions van ser just les contràries i les meves retransmissions de la Unió a Ràdio Vilafant van acabar al final del primer any de l’etapa Flix.

Un grup d’accionistes del sector minoritari va impugnar judicialment el trasllat, potser il·lusionats pel context ciutadà i polític. L’alcalde d’aleshores, Joan Armangué, per contrarestar les amenaces de Flix, va convocar un sopar-col·loqui amb la directiva, els expresidents, representants empresarials i portaveus de grups municipals. L’acte va començar amb una afirmació contundent del batlle, basada -va dir- en informes jurídics solvents i consultes federatives al màxim nivell: «La Unió no podrà marxar de Figueres». Al meu costat, amb rostre seriós, escoltava amb atenció Enric Flix. Recordo que va exclamar, murri i en to baix, que «això no va així, què es pensa!».

El precedent del Granada 74

Finalment, Flix se’n va sortir: la Federació Espanyola va haver d’admetre el canvi de seu. En bona part pel desenllaç del litigi jurídic -semblant al cas de la Unió-, provocat per la compra de l’empresari Carlos Marsà de la plaça de Segona Divisió del CF Ciudad de Murcia i el posterior trasllat a Andalusia, amb el nou nom de Granada 74. La resolució del TAS (Tribunal Arbitral de l’Esport) va haver de ser acatada per la Federació Espanyola. De res van servir ni les mobilitzacions a la Rambla ni la petició al nou alcalde Santi Vila que amenacés de declarar Flix persona non grata. S’havia especulat amb la fusió de la Unió i la Fundació Esportiva Figueres. Però la refundació es va produir l’agost de 2007, des de zero, a l’última categoria del futbol en aquell temps (la Tercera Regional).

Resten encara alguns serrells per a un tercer capítol: generositat in extremis d’Enric Flix, les nits eufòriques de la Copa del Rei i algunes situacions i persones que em van deixar empremta.