De l'Havana a Figueres: Alain Finalé manté viva 'La Majomía' a 8.000 quilòmetres de Cuba

Quan els dijous a la nit La Majomía apareix a la pantalla de Cubavisión, Alain García intenta seguir el programa des de Figueres a través de l'aplicació Mi TV Cubana. No sempre ho aconsegueix. De vegades falla la connexió o no hi ha senyal. A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la criatura que va imaginar continua caminant. Són gairebé 8.000 quilòmetres de distància i sis hores de diferència, però una part del programa encara neix davant del seu ordinador.

Alain viu a Figueres des del gener. A Cuba, tanmateix, tothom el coneix com Alain Finalé. Va adoptar aquest nom quan va començar a treballar a la televisió perquè Alain García era massa habitual. "N'hi havia un milió", recorda. Durant més de dues dècades, Finalé ha estat realitzador, director i guionista. A Catalunya, en canvi, ha recuperat el cognom oficial. El canvi sembla administratiu, però resumeix una part del desarrelament: "Quan un emigra, el que més troba a faltar és la persona que era". Escriure La Majomía li permet tornar-hi, encara que sigui durant unes hores.

Música sense quarta paret

El programa va néixer quan la direcció de Cubavisión li va demanar un espai musical de trenta minuts, fresc i informal, per a les nits d'entre setmana. Finalé va recuperar l'esperit de La Palangana, un programa anterior en què un grup de joves visitava els músics a casa seva, però el va traslladar a un estudi. La idea era reproduir una "descàrrega" cubana: músics que es troben, conversen, improvisen i toquen plegats.

"No volia el format tradicional: primer parlem i després anem a tocar. Volia que tot passés alhora", explica. Per això va eliminar la quarta paret i va concebre un espai circular, de 360 graus, on les càmeres, els tècnics i el procés de gravació també formen part de la imatge. L'escenari s'assembla més a un local d'assaig que a un plató convencional.

La música s'enregistra en directe i en multipista, una excepció en un mitjà on el playback continua sent habitual. El format obliga a situar amb precisió cada instrument i cada intèrpret: els líders de les formacions i els cantants ocupen el primer cercle; els acompanyants, el segon. Tot ha de sonar bé, però també ha de funcionar davant les càmeres.

Els recursos són limitats. En una de les temporades, l'equip va arribar a enregistrar 26 programes en quinze dies. Ho va fer en un antic espai vinculat a la indústria cinematogràfica cubana, alimentat per un vell generador rus per esquivar els talls elèctrics. L'estudi La Tizza, de Daniel Arévalo. Les mateixes tarimes de fusta s'han reutilitzat durant anys. La precarietat, però, no ha fet renunciar Finalé a la música en viu ni a una postproducció de so exigent.

El programa, estrenat el 2023, ha anat creixent fins a consolidar-se en les nits dels dijous. Hi han passat formacions de jazz, rock, música tradicional i rumba, des de talents joves fins a noms consagrats com Los Muñequitos de Matanzas. La televisió cubana presenta Alain Finalé com el creador i director d'un format que converteix la conversa entre músics en el fil conductor de cada emissió.

Cuba encara a les venes

La distància ha canviat la manera de preparar els guions. Quan vivia a l'Havana, Finalé es reunia personalment amb cada convidat, li ensenyava el plató i mantenia llargues converses abans de gravar. No buscava la típica entrevista sobre els inicis d'una carrera, sinó descobrir la persona que hi havia darrere de l'instrument.

Ara rep de la productora Cari Díez la informació sobre els artistes, revisa videoclips, escolta les peces que interpretaran i parla amb els músics a través de videotrucades i missatges de veu. Pregunta molt. Després ordena tot el material fins a trobar el criteri editorial i dramatúrgic de cada programa.

"Fa només cinc o sis mesos que vaig marxar. Encara tinc Cuba a les venes", assegura. La proximitat emocional li permet continuar escrivint per al públic cubà, però veure les gravacions des de lluny li provoca una barreja d'alegria i tristesa. Molts pensaven que La Majomía desapareixeria amb la seva marxa. Ell confiava poder tornar durant unes setmanes per dirigir cada nova tanda, però la seva situació actual no li permet viatjar.

La direcció ha quedat en mans de Karen Brito, periodista, amiga i col·laboradora de molts anys. La confiança entre tots dos va molt més enllà de la televisió. Les seves famílies van compartir la criança dels fills i l'organització quotidiana durant la pandèmia. Amb Yamil Santana, director de fotografia i marit de Brito, també van formar un petit equip de producció independent. Gravaven documentals i peces televisives amb les càmeres i els trípodes lligats al sostre d'un Fiat de 1986.

Aquell mateix cotxe servia a Finalé per treballar com a taxista clandestí a través de grups de WhatsApp. La televisió pública li permetia crear, però no viure. Mentre dirigia programes musicals i telefilms, conduïa per l'Havana per sostenir econòmicament la família.

La seva trajectòria va començar el 2001 i inclou espais com Alánimo, dedicat al públic infantil, i La Palangana, que va acumular diverses temporades d'estiu. També ha escrit i dirigit ficcions televisives, documentals i videoclips. Reivindica una mirada sobre els artistes que vagi més enllà de la promoció i expliqui les pors, els desitjos i les relacions que sostenen qualsevol procés creatiu.

A Figueres, Alain García intenta ara reinventar-se. Combina l'escriptura dels guions amb una formació administrativa i busca la manera d'aplicar l'experiència audiovisual al sector cultural. La ciutat li sembla prou activa per tornar a trobar-hi un lloc: "Hi ha vida cultural, hi ha vidilla i es poden fer coses".

També continua editant projectes musicals. Actualment treballa en un videoclip de Mal du pays, una composició del pianista cubà Harold López-Nussa interpretada i enregistrada per músics en diferents països. La feina consisteix a sincronitzar veus i instruments dispersos geogràficament. És, d'alguna manera, el mateix que fa amb la seva vida: provar que peces separades per milers de quilòmetres encara poden formar una sola obra.

Quan li demanen quina cançó podria explicar aquest pont entre Cuba i Figueres, Alain tria Cantares, la peça amb què Joan Manuel Serrat va convertir els versos d'Antonio Machado en una declaració sobre el camí, la pèrdua i la necessitat de continuar avançant. "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar".