Una segona passió: El periodisme (I)

En el capítol II, vaig relatar la meva participació com a cap de premsa adjunt als Jocs Olímpics de Barcelona-92. Ara intentaré resumir, en dos capítols, la meva experiència a altres mitjans, sobretot a la ràdio.

El camí fins al carnet de periodista

De sempre havia volgut ser periodista. Certament, quan vaig tastar la docència, ja no me’n vaig desenganxar, per fascinació i per necessitat de pagar-me els estudis. Ara bé, les inquietuds periodístiques mai no les vaig perdre. Per col·laborar a la premsa (escrita, radio i televisió) no cal haver cursat estudis a la facultat de periodisme. Però duia clavada l’espina de no «ser» periodista formalment, de no tenir el carnet. Al final, vaig poder-me col·legiar per una via alternativa, curiosa. En una inspecció de treball, l’empresa editora d’El Punt no va poder demostrar que feia «col·laboracions esporàdiques». En realitat, eren quasi diàries: la Unió Esportiva Figueres era el club de més rang de Girona. Així, es varen veure obligats a convertir-me en fix (amb contracte, doncs). En aquells moments, el Col·legi de Periodistes acceptava l’ingrés si estaves en nòmina en algun mitjà i alhora tenies un títol universitari. Ho vaig aprofitar, i encara continuo pagant la quota per no perdre el carnet. Una dèria, si voleu.

El primer escrit el vaig publicar a l’EMPORDÀ. Després, vindrien Hora Nova, Diari de Girona (cròniques d’esdeveniments culturals), i opinió al diari El Punt. També als Papers empordanesos, creació de Rafel Pascuet, en color lila encartada a Hora Nova. També presentava a la Televisió de Figueres un programa de futbol sobre la Unió (dilluns al vespre) amb les imatges del partit del cap de setmana anterior. A casa, perquè dels desplaçaments, poques vegades en podíem disposar: no era a l’abast econòmic d’una modesta TV local. Si volies tenir una mínima retribució, t’havies de buscar la publicitat. Si algun empresari no complia allò aparaulat, no cobraves. I no donaré noms, per prudència i respecte. Òbviament, ser comercial no era per a mi.

Les primeres connexions radiofòniques des de Vilatenim

De sempre, la ràdio m’havia generat molt de respecte. No sé què em va induir a acceptar la proposta de dos alumnes de la classe de COU —en Josep Puigbert i en Jaume Serra—, que treballaven a SER-EMPORDÀ, emissora que tenia els estudis al carrer Sant Pau, cantonada de l’Institut.

Començava la temporada 1986/87 i la Unió Esportiva Figueres, amb Emili Bach de president, acabava d’assolir l’ascens a 2A, aleshores la segona categoria del futbol professional. Havia estrenat camp a Vilatenim (contra el Barcelona, el 25 d’agost de 1986). Els dissabtes participava amb una valoració prèvia del matx que la Unió disputaria aquella jornada. Els diumenges, en Josep Puigbert radiava els partits sencers i jo, quan la Unió jugava de local, intervenia en el Carrousel Deportivo, l’animador i codirector del qual era Pepe Domingo Castaño. Havia d’avisar per línia interior a la redacció del programa quan es produïa alguna incidència (gol, expulsió...) i ells connectaven perquè l’expliquessis breument.

També calia estar atent quan tocava «rueda informativa»: allò de «minuto y resultado en...». En una d’aquestes rodes informatives, en Pepe Domingo Castaño va donar pas a Figueres amb un «Vilatenim, adelante Paco Canet». Em vaig fer l’orni. L’escena, amb negativa meva inclosa, es va repetir a cada rueda informativa. Quan em van demanar si hi havia hagut algun problema tècnic, simplement vaig adduir que el meu nom era Francesc i no Paco. Aquesta plantada no tenia gaire mèrit: no m’hi guanyava la vida amb aquelles intervencions quinzenals i no passava res si m’acomiadaven. No va ser així, i sempre més vaig ser «Francesc Canet» en les connexions amb Vilatenim.

La promoció contra el Cádiz i una confessió sorprenent

També mantinc viu el record d’una situació sorprenent (?), relacionada amb la corrupció a l’esport. Es va produir en els moments posteriors al segon enfrontament de la promoció d’ascens a Primera Divisió a la temporada 1991-92.

La Unió, entrenada per Jorge d’Alessandro, va deixar escapar l’ascens directe (els dos primers classificats hi tenien dret) tot i que havia ocupat aquestes posicions gairebé tot el campionat. Un tram final nefast va abocar l’equip a la promoció amb el Cádiz. A l’anada, els locals es van imposar (2-0). La tornada (1-1), jugada a Vilatenim el 21 de juny de 1992, va certificar la fi del somni. En Josep Puigbert va retransmetre des de l’àrea de cabines i jo cobria la zona a peu de gespa i els vestidors.

Em disposava a entrevistar el porter del Cádiz, l’hongarès de 38 anys Szendrei, que havia estat la figura del seu equip. Se m’acosta i —fora de micro— em comenta: «El Figueres no ha pujat perquè no ha volgut». Em vaig quedar de pedra. Va reblar: «Si m’haguessin pagat el que vaig demanar, no m’hauria costat gens empassar-me alguna de les moltes centrades laterals o xuts de fora de l’àrea».

Mai no sabré si va ser una enrabiada perquè el club ja li havia comunicat que no continuaria i s’hauria venjat així. Però quan hi penso, veig la seva cara i estic ben convençut que parlava seriosament. Amb empat a zero, al minut 75 va arribar el primer gols dels andalusos. Fins aquell moment, un gol del Figueres, que havia desaprofitat moltes oportunitats, hauria pogut donar un tomb al partit i, potser, a l’eliminatòria. Mai no vaig voler fer indagacions sobre l’afer amb directius de confiança.

Ràdio Vilafant, les transmissions i les cròniques d’El Punt

Ben aviat vaig agafar el relleu de Jordi Satué a Ràdio Vilafant. Així s’iniciava l’etapa personal de més projecció periodística a Figueres i comarca. La Unió militava a Segona Divisió B: de tocar el cel amb els dits (juny 1992) al pou de la segona B (juny 1993), ja fora del futbol professional (avui seria la Primera Federació). Va ser un repte per a un docent haver d’aprendre a narrar un matx de futbol sencer en català, malgrat que ja hi havia un model d’èxit: Joaquim Maria Puyal havia normalitzat la locució catalana dels partits del Barça. A qui escoltava la ràdio, li havies de fer una descripció precisa del que estava passant al terreny de joc. I sobretot, procurar no prioritzar el sentiment per damunt de l’objectivitat: les imatges televisives del dilluns et podien deixar en evidència. Em va ajudar molt una conversa amb un àrbitre amic meu, Francisco Paco Vegas. Quan li demanava com s’ho feia perquè tothom el preferis a fora que no pas a casa, em va respondre: «Si en una àrea xiularia penal, a l’altra també; i a l’inrevés». Tan senzill i alhora tan complicat. Especialment, perquè són decisions (la de l’àrbitre, la del locutor) que es prenen (almenys abans) en dècimes de segon.

En els primers temps —no oblidem el salt estratosfèric que la tecnologia ha experimentat des de finals dels 90—, radiar futbol lluny del paradís de Vilatenim era una odissea, llevat d’alguna excepció (entitats amb estadi nou o de llarga tradició). Havíem iniciat la transmissió amb retard moltes vegades. A les últimes temporades, el telèfon mòbil havia millorat la qualitat del so i estalviava tota la problemàtica tècnica, però no la d’ubicació: era freqüent transmetre assegut enmig dels espectadors locals, amb els riscos conseqüents. Alguns camps no tenien graderies i t’havies d’enginyar solucions per veure el matx amb perspectiva. La més impactant, al camp del filial del Zaragoza: enfilat a una torre d’il·luminació.

El Punt compartia despeses de desplaçament amb Ràdio Vilafant i jo, per tant, em responsabilitzava també de les cròniques del diari. Eren temps en què les edicions no eren digitalitzades i els rotatius havien d’estar a impremta a la matinada. El mètode era peculiar: jo explicava les incidències a un redactor per telèfon, i ell elaborava el text. Em neguitejava que l’escollit fos algú amb deficiències d’expressió. Sabia que —sí o sí— la signatura seria la meva. I un professor que escriu segons de quina manera, no pot moralment exigir massa als alumnes. Respirava alleujat quan el meu interlocutor era algú de ploma fàcil, com el malaguanyat David Colomer, un crac del periodisme esportiu i de la literatura.