2003-2007: l'avinguda Nova Estació, la cirereta enverinada d'un mandat a Figueres

Tercer article que dedico al mandat 2003-2007, en el qual faig referència, entre d’altres temes, a la renúncia a l’escó del Congrés per a picar pedra a la ciutat, un cop aprovada la LOE (Ley Orgánica de Educación).

Confirmada la ubicació d’una estació de TGV al terme de Vilafant, Joan Armangué va impulsar la reforma de la que havia de ser l’entrada a Figueres per l’oest: l’Avinguda de la Nova Estació, l’eix de la "nova centralitat". Ell ja comptava que l’ambició del pla (incloïa expropiacions i compres de finques i habitatges) podia suscitar reticències. "Soc conscient del fort desgast polític que suposa una proposta d’aquestes característiques, però estic convençut que és el Pla que necessita la ciutat". No va apaivagar els ànims el fulletó informatiu distribuït als veïns dels barris de l’Oest de Figueres. Tampoc no ajudava l’alcalde que l’estat anés retardant l’arribada de l’alta velocitat a Figueres, enfangat el govern Zapatero (PSOE) per les incomplibles previsions de l’últim ministre de Fomento d’Aznar (Álvarez Cascos, del PP). Vaig demanar com a diputat còpia del document signat amb la constructora del túnel transfronterer i esgarrifa la inconsciència (?) que destil·la.

No estranyaria que ara, Comissionat per a la Transformació Ferroviària, Joan Armangué –la tenacitat és una de les seves virtuts– plantegés un nou pla a la zona, diferent del primigeni, causa directa de la pèrdua de l’alcaldia. Admeto que l’estació del TGV és un èxit innegable –en el curt termini– de Joan Armangué. Però si la solució faraònica i costosíssima aprovada (amb túnel sota el castell), s’allarga en el temps, Figueres haurà estat molts anys (massa) amb el pas a nivell com a símbol d’identitat negatiu. I ja no em vull ni imaginar que no s’acabi fent... mai. No cridem el mal temps.

Sempre quedaria l’argument que el company Santi Coll publicava recentment a l’EMPORDÀ: "El pas de mercaderies perilloses frena la continuïtat de la línia ferroviària actual". Assumpte que, per nou, en cap moment del debat ferroviari d’aquella època no es va posar damunt la taula. Ni de part d’Armangué. Hom pot pensar que si llavors s’hagués semi-soterrat la via... ara no es podria tirar enrere. El paper, com sabem, ho aguanta tot.

Relleu a CiU

El fet que per primera vegada ERC superés en regidors CiU a Figueres va comportar un canvi en la figura de portaveu a les files de l’antiga convergència: el número tres, Santi Vila, va substituir, a finals de 2005, Antoni Calvó, que va fer un pas al costat sense escarafalls. Però, fidel al compromís amb els seus votants, es va mantenir de regidor fins al final del mandat. L’aposta de CiU per en Santi Vila, ex-president de la secció local d’ERC, buscava donar-li visibilitat com a portaveu, i com a futur candidat a l’alcaldia. El canvi va reeixir, en assolir Vila l’alcaldia el 2007.

Després d’uns primers moments de col·laboració –acord per a la construcció mai feta realitat del Palau Firal (setembre 2005), posicionament ambigu (encetar una consulta individual als afectats) sobre l’Avinguda Nova Estació, etc.– el nou portaveu de CiU va valorar com un "error haver prioritzat la reforma de la Marca de l’Ham per davant del centre històric" (estiu del 2006) i es va desmarcar a poc més de mig any de les eleccions de 2007 del projecte de l’Avinguda Nova Estació. Joan Armangué no el va voler donar per mort i va anunciar que seria l’eix del programa electoral del PSC i va arribar a anunciar una consulta popular a tota la ciutat per al 2007.

Amenaça de vaga de recollida d’escombraries

El comitè d’empresa de l’ajuntament ja havia anunciat (principis de 2004) que el cost de la neteja s’havia doblat des de la creació (tres anys abans) de l’empresa mixta Figueres Ecoserveis (amb capital privat majoritari –Fomento i l’empresari empordanès Josep Costa– i la societat pública FISERSA). No s’entenia des de l’oposició com es podia haver fet un tracte (FISERSA adquiria només una part minoritària de la nova societat) que deixava el consistori en minoria en una societat anònima: tenir la majoria d’accions implica el control quasi total. La temença me la confirmaria un temps després un dels socis privats: "Vàrem veure que en Joan tenia pressa per poder lluir reformes i netedat per a les eleccions de 2003... i el vam collar".

Segons Miquel Solé (regidor d’ERC en el mandat), el govern municipal havia acceptat en el mandat anterior un "sobrecost de 407.000 euros, que estarem pagant fins al 2019". Els treballadors de Figueres Ecoserveis (una plantilla de 65 treballadors amb 4 convenis diferents) es queixaven de diferències salarials i hores de treball i van anunciar una vaga de recollida d’escombraries (també de jardineria i manteniment d’enllumenat) del 28 d’abril fins a l’11 de maig: tot el període de Fires (allargades, aquell any, fins a la data del centenari del naixement de Salvador Dalí). La vaga es va poder aturar... però amb desgast personal de l’alcalde. I tot just érem al 2004!

Renúncia a l’escó a la recerca de la Figueres quotidiana

Un cop s’havia aprovat la llei d’Educació (LOE), vaig considerar que havia arribat l’hora de treballar sobre el terreny a Figueres per a tenir opcions de disputar l’alcaldia. La renúncia a l’escó va ser el novembre de 2006, davant la incredulitat (ja explicada en un altre capítol) del president del Congrés, el malaguanyat Manuel Marín. Immediatament, vaig reincorporar-me a la docència a l’institut Ramon Muntaner.

Abans de deixar l’escó, havia tingut temps de participar en un reguitzell d’intervencions a la circumscripció de Girona com a diputat: a l’homenatge a Companys al Coll de Manrella, acompanyant gent tan admirable com Neus Català, supervivent de l’holocaust; xerrades sobre l’estatut de 2005; suport a iniciatives de seccions locals de la comarca (que sovint es convertien en preguntes per a resposta escrita al govern de l’Estat), xerrades/col·loqui a diversos indrets per la Diada de l’11 de setembre, etc.

Abandonant el Congrés voluntàriament, deixava enrere situacions personals avantatjoses, però volia explicitar el meu compromís amb la ciutat. Des de l’oposició, sí, però intentant esdevenir la veu del carrer a l’ajuntament. En general, era en qüestions menors que podies incidir, però vaig poder copsar la problemàtica de la quotidianitat i em va generar una altra perspectiva de la ciutat. Dos exemples: que els aparcaments del casal d’avis restessin efectivament reservats als usuaris; o que es posés llum a l’aparcament de la zona esportiva. En una carta manuscrita que conservo hi havia una detallada queixa general de l’estat de la ciutat i finalitzava assegurant que "la reforma de la Rambla i el Parc Bosc ningú l’havia demanada". Era una hipèrbole, però contraposava encertadament el destí de les despeses públiques: poca al dia a dia... i molta a grans (i cars) projectes.

Personal: ambient enrarit

Eren temps de mal rotllo en temes de personal. El butlletí informatiu dels treballadors El Noi del Sucre (sindicalista assassinat per sicaris) es va fer ressò en el seu número 23 (principis de 2005) d’una agre polèmica amb el govern. Motiu: incompliment del conveni signat l’agost de l’any 2000 amb vigència de quatre anys (fins setembre de 2004) i renovació automàtica si cap de les parts en demanava la revisió. S’hi establia que els treballadors havien de rebre un complement de revisió de l’IPC i el govern el volia pagar en concepte de complement de productivitat. Era el gener de 2005... Però havia fet 100 dies tard. Els treballadors estaven molestos perquè no consolidava (no acumulava) i es van mobilitzar. Van cobrar els diners del 2004 a l’abril del 2005 via decret d’alcaldia. Però la ferida no cicatritzaria.

El mal ambient laboral va tenir relació, potser indirecta, en un acte simbòlic, però molt significatiu: el secretari de l’Ajuntament –Fernando González– va tenir problemes amb la policia i la justícia. Era molt inflexible i gra al cul de l’alcalde (el treia sovint de polleguera). Un sector del personal municipal va expressar el seu malestar amb una plantada de protesta (abril 2006) per a reclamar la presumpció d’innocència: tots amb mitjons vermells, peça de roba habitual del secretari.

Subscriu-te per seguir llegint