Mandat 2003-2007 a Figueres: etapa accidentada, d'un pacte avortat a destapar un conflicte d'interessos

Enceto avui el segon dels tres capítols dedicats al mandat 2003-2007, amb només quatre formacions representades al plenari.

L’alcalde Armangué va voler establir, en el dia a dia, bones relacions amb els grups de l’oposició, mitjançant determinats gestos de cap cost polític i que permetien publicitar-los com a transparència en la gestió. Els tres portaveus podíem assistir, amb veu però sense vot, a les comissions de govern dels dilluns a darrera hora del matí, que, de tan ampliades, semblaven quasi un plenari. Fins i tot, de tant en tant, ens convidava -per separat- a dinar un menú per mantenir l’aparent bon rotllo i, de passada, assabentar-se del que pensaves; poques vegades et va donar cap informació rellevant perquè era evident que intentava saber dels altres portaveus a través teu. En això, en Joan Armangué era un alcalde que sempre va actuar amb molt d’ofici, que unes vegades li va funcionar i en d’altres... va ensenyar el llautó. En aquest context, també podem emmarcar el viatge dels caps de l’oposició a visitar la ciutat de Lilla -en vol des de Girona a l’aeroport de Charleroi-, on el tren d’alta velocitat estava transformant la vida urbana. Una ciutat de més de 200.000 habitants i amb una àrea metropolitana que s’acostava al milió. Òbviament, res a veure amb Figueres.

Malfiança del PSC per les fluides relacions personals Casas/Canet

Des de la web del PSC, es va començar a criticar anònimament la bona sintonia entre els portaveus de l’oposició, fent especial èmfasi en Joan Casas (del Partit Popular) i jo (ERC), que, en lectura política genèrica, pertanyíem a mons ideològics ben contraposats. Una mostra: "... es fa estrany veure els extrems (oposats) de bracet i departint amigablement fins i tot en públic, és com si s’haguessin atrevit a sortir de l’armari polític i haguessin descobert que són ànimes bessones (...)". El títol de la peça era "Els extrem(eny)s es toquen", en sarcàstica al·lusió al títol d’una peça teatral de José Echegaray Los extremos se tocan, estrenada a 1875. Joan Casas va replicar amb habilitat dialèctica: "(...) curiosament aquesta frase li vaig dir a l’alcalde la nit abans en el sopar de Nadal de l’Ajuntament (...) Qui serà l’autor de la nota del PSC?". Aprofito per recordar que una de les propostes (maig de 2003) de Joan Casas va ser cobrir la plaça Catalunya. Semblava utòpica, però es va concretar l’any 2010 amb la riuada de milions que el Pla E de Zapatero va lliurar als ajuntaments per incentivar la construcció i l’ocupació.

Pacte aparaulat, però no signat

Jo encara era neòfit en els tripijocs de la vida política i vaig caure en el parany d’en Joan Armangué. Em va citar, vam iniciar unes converses, llargues perquè era una decisió important per als dos partits, amb pros i contres gairebé idèntics. Per a mi, va ser decisiu que ERC m’escollís per encapçalar la llista a les eleccions al Congreso a Madrid. Era el gener de 2004 i vaig intuir que des del govern podria fer més ciutat que des de l’oposició. Exercida, a més, molt lluny, per bé que la tecnologia ja començava a escurçar distàncies físiques. Finalment, vam tancar un acord. Això semblava, almenys. He rellegit la versió definitiva de la proposta d’Armangué.

L’encapçalava una expressió ara ja molt rebregada: "Per a un acord de govern catalanista i progressista a l’Ajuntament de Figueres". Entre les bases, hi figurava la "corresponsabilitat com a principi bàsic". Això s’havia de traduir en què jo seria vicealcalde/adjunt a l’alcaldia, per remarcar que ERC no era només una crossa i tenia pes en el govern, a banda de ser necessàriament el substitut de l’alcalde: ell no podia obviar-ho. Recordo reticències d’alguns destacats militants històrics socialistes: els feia poca gràcia una nomenclatura poc corrent. Avui, el terme vicealcalde s’ha fet habitual, especialment per donar visibilitat al soci minoritari d’un govern de coalició. I especialment, si el pacte serveix per arrabassar l’alcaldia a la força majoritària. Circumstància que, precisament a Figueres, es va produir després de les eleccions de maig de 2019: Jordi Masquef (amb 8 regidors) va ser superat per la suma d’ERC (5), PSC (4), Guanyem Figueres (1) i Canviem Figueres (1). En aquesta diabòlica combinació, Pere Casellas (PSC) va ser vicealcalde. També Girona té avui vicealcaldessa (Gemma Geis), a canvi de fer alcalde Lluc Salellas, amb els mateixos regidors (8) però menys vots que la socialista Sílvia Paneque.

El pacte a Figueres ERC-PSC de la legislatura 2003-2007 no es va concretar. Crèiem que era tan a prop, que només esperàvem rebre una trucada de Joan Armangué per a signar. Trucada que mai no es va produir. També va intentar pactar, ignoro si abans o després de nosaltres, amb CiU, que se’n va desentendre. Imagino que pensant en les següents eleccions municipals: a Joan Armangué ja el veien amortitzat (en això van anar encertats) i si algú hagués assumit el paper d’acompanyant... podia sortir malparat a les urnes del 2007.

Vaig actuar amb ingenuïtat -ho confesso- i no buscaré l’excusa fàcil que "va faltar a la seva paraula". Em vaig deixar entabanar, sense embuts. Si un dia vaig dir -ell ho va treure de context- que "Armangué rima amb TGV", amb el pacte no concretat em permeto aquesta llicència: "Armangué rima amb mentider". Sobretot, en català.

Xuclamel o com escalar una muntanya legal

Un dels casos més clars de conflicte d’interessos, finalment maquillat per un alcalde acorralat, va ser la concessió d’una subvenció municipal a la construcció d’una llar d’infants a la zona de l’Eixample. La història és curiosa i reveladora. Fem la cronologia. En el darrer ple de la legislatura anterior (1999-2003), celebrat el 8 de maig de 2003, es va aprovar l’adjudicació del contracte d’obra per a la construcció i funcionament de la futura llar d’infants Xuclamel, que havia de ser la tercera de la ciutat (Els Pins i Bon Pastor eren les altres dues). L’aprovació es va fer amb un contundent informe negatiu de l’interventor: considerava que es pagava de manera irregular un fons de reversió que en 25 anys hauria ascendit a 804.304,25 euros i, a més, advertia que el benefici industrial era excessiu (per sobre del 20%).

Inexplicablement, va ser aprovat per unanimitat, també amb el vot a favor de l’únic regidor d’ERC. Per tant, el meu equip començava el mandat amb una patata calenta -se’ns va retreure sovint des del PSC- però convençuts que era una concessió amb xifres perjudicials per als figuerencs. Calia demostrar-ho i buscar una marxa enrere complicada: l’empresa no estava obligada legalment a acceptar cap canvi en el contingut de la concessió. Només quedava una via: la pressió pública, en el plenari i, per tant, a la premsa. La moció urgent d’ERC es va poder debatre pel tràmit d’urgència, amb els vots de l’oposició i l’abstenció obligada del regidor d’Hisenda, "marit d’una de les quatre sòcies que formen la concessionària" (expressió literal d’un mitjà local).

La moció era una proposta que perseguia forçar una renegociació econòmica de l’aportació municipal a l’empresa privada. L’alcalde s’hi resistia, adduint que el model resultava més "econòmic" que la gestió municipal directa de les altres dues llars. Sense valorar les derivades del seu posicionament (possible precarietat laboral, inexistència de consell escolar, etc.), quedava claríssim que hi havia un tracte de favor a Xuclamel. Com m’havia explicat l’interventor, "era pagar dues vegades per un mateix concepte". Càlculs erronis? No semblaria lògic amb un alcalde i un regidor d’Hisenda economistes.

A mesura que la bola s’anava fent gran, la solució no es podia demorar. L’adjudicatària va acceptar la renegociació modificant les dades econòmiques i alguns aspectes pedagògics (creació d’un òrgan de coordinació amb les altres dues llars i d’un Consell Escolar...). No vam aconseguir tot el que preteníem, però sí que vam celebrar haver contribuït a un estalvi als contribuents.