Quan Figueres feia olor d'anís: la història oblidada de les licoreries del carrer del Progrés

Quan avui es passeja pel carrer del Progrés de Figueres, costa imaginar que aquest espai va ser, durant dècades, un dels centres industrials i comercials més actius de la ciutat. El que ara són naus reconvertides i façanes silencioses havia estat d’activitat, amb carros, vagons i magatzems plens de vi i destil·lats que marcaven el ritme econòmic local. Durant anys, aquest barri feia literalment olor d’anís, i el seu batec estava estretament lligat al creixement urbà i a l’arribada del ferrocarril a finals del segle XIX.

Recerca gràfica

Avui, aquell bullici només es pot reconstruir a partir de restes materials, testimonis familiars i rètols que el temps ha deixat mig esborrats. La investigació iniciada pel dissenyador gràfic empordanès Lluís Serra, nascuda, en primer lloc, per la seva curiositat i després desenvolupada com a part d’un treball de màster a la UOC, parteix d’un element inesperat. "Em vaig fixar en els rètols antics pintats en façanes de la ciutat i les etiquetes de licors", apunta. Un dels aspectes més singulars de l’estudi és la recerca tipogràfica i gràfica dels rètols antics. "Vaig començar pels rètols de la plaça de Braus i del carrer Progrés i em vaig preguntar què hi havia darrere d’aquelles marques", explica.

Història industrial de la ciutat

Aquella curiositat va obrir una porta inesperada cap a la història industrial de la ciutat. Com explica Serra, el projecte vol "reviure el progrés, reviure una història d’uns anys d’esplendor, uns anys de creixement". També pretén donar a conèixer una activitat, la de les licoreries i destil·leries, que molta gent desconeix, i especialment el que passava dins dels edificis i magatzems que es dedicaven a aquesta activitat comercial que va traspassar fronteres.

Històries empresarials

Aquest treball funciona com una arqueologia visual, que no només recupera formes gràfiques, sinó també històries empresarials, familiars i socials que havien quedat gairebé oblidades. Sobre l’activitat del carrer Progrès, i el seu entorn, Serra va explicar el seu treball en una xerrada a la ciutat, organitzada per Atenea, on va poder retrobar persones descendents de les famílies que formaven aquest entramat: "M’ha obert noves portes a continuar amb aquest estudi".

Algunes famílies desdendents d’aquells empresaris han conservat ampolles, litografies, anuncis i materials d’impremta, alguns produïts a Figueres i d’altres a Barcelona. Aquestes peces, concebudes com a publicitat efímera, s’han convertit avui en testimonis artístics i històrics: petites obres d’art que expliquen gustos estètics, estratègies comercials i identitat local.

La recerca s’ha fet a través de consultar hemeroteques, arxius i memòria familiar permet reconstruir una història més precisa i més justa. L’impuls definitiu de Figueres convertida en ciutat el 1875, va arribar amb el ferrocarril el 1877, fet que va permetre establir un corredor logístic que unia les destil·leries amb l’estació de càrrec , Figueres es va expandir fora del nucli antic.

La zona del carrer del Progrés, situada just darrere de l’estació, va esdevenir un punt estratègic per a l’emmagatzematge i la distribució de vi i alcohol. Tant és així que popularment es va començar a conèixer com el carrer dels Vins. Tal com explicava el cronista oficial de Figueres Bernils i Mach i recorda Serra "els vagons ferroviaris arribaven pràcticament fins a les naus industrials, facilitant el transvasament directe del producte. Aquest avantatge logístic va convertir la zona en un pol d’atracció per a empresaris del sector vitivinícola i licorer, que hi van instal·lar fàbriques, magatzems i centres de distribució".

Gran nau al calrrer del Progrés

Serra remarca que una de les peces clau de la investigació és una gran nau del carrer del Progrés, un edifici de grans dimensions que al llarg del temps va acollir diverses empreses i famílies. La investigació de Serra identifica tres grans noms que, cronològicament, van marcar la història dels licors a Figueres. Una de les primeres grans nissagues va ser la família Pey. El seu producte estrella era el licor, Bach-Quine elaborat a la Gran Fàbrica del Licor.

Quan el propietari es va posar malalt, la patent va passar a la família Regàs, que va continuar produint-lo. També elaboraven anís i altres destil·lats, i la seva presència al carrer del Progrés exemplifica el model industrial de la ciutat. El segon gran nom és el de Vicenç Ros, figura clau tant en la política com en la indústria local. Va ser alcalde i impulsor d’obres com la pavimentació de l’avinguda Vilallonga i del mateix carrer del Progrés, saturats pel trànsit de carros.

El 1879 es va associar amb Joan Faig i Mañalich. Després de separar-se, va traslladar el negoci. Tenia un magatzem entre Can Carreras i la Cubana, mentre la fàbrica se situava al carrer del Progrés. Amb els anys, el negoci va créixer i es va expandir en diversos punts. La seva marca més emblemàtica va ser l’Anís Barcino, una ampolla amb un disseny gairebé immutable durant generacions.

El seu nebot, Carles Masot, va continuar la producció fins als anys vuitanta. Les diferents branques familiars i matrimonis van crear una xarxa empresarial complexa, amb marques com Hijos de Vicente Ros o Sucesor de Vicente Ros. En paral·lel, altres iniciatives mostraven la modernitat del sector. Josep de Ros, amb destil·leria a l’avinguda Vilallonga, produïa licors com el Camponal, amb etiquetes diferenciades per al mercat nacional i europeu.

L'anís Empordanès

Algunes incloïen contraetiquetes en diversos idiomes, una aposta internacional avançada per a l’època. La seva família ha guardat material molt divers i en bon estat. També cal esmentar que durant el segle XX, la família Salip va adquirir part del negoci Pey. Instal·lats a Figueres després de fugir de la guerra, van obrir botiga al carrer Ample i van popularitzar l’Anís Empordanès, encara recordat. Amb els anys, la marca Emporium va substituir el producte original. La botiga va mantenir activitat fins a finals del segle XX, fet que explica per què molts figuerencs encara en conserven memòria.

Després de la postguerra, el sector va viure un rebrot, però progressivament va anar desapareixent. Els canvis econòmics, la concentració empresarial i la transformació del consum van reduir el nombre de destil·leries. Avui, aquell bullici només es pot reconstruir a partir de restes materials, testimonis familiars i rètols que el temps ha deixat mig esborrats. 

Subscriu-te per seguir llegint