L'Ajuntament de Figueres aborda el debat sobre el futur de les llambordes de l'avinguda Perpinyà: mantenir-les o reduir-les

Història i funcionalitat són els dos temes que l’Ajuntament de Figueres té damunt la taula per a equilibrar la solució definitiva als problemes que pateix l’avinguda de Perpinyà a causa del desplaçament constant del seu puzle de llambordes. La notícia publicada a l’EMPORDÀ sobre les queixes dels usuaris i veïns pel seu mal estat ha estat el desencadenant d’un debat que també va fer-se present en la darrera sessió ordinària del ple.

El problema ve de lluny, d’anys de reparacions mal fetes, desatenció a l’obertura i tancament de rases i l’augment del trànsit. Per aquí també hi passen tots els autobusos turístics del Museu Dalí i els de les línies de transport regular del nord de la comarca.

Acció municipal

La primera tinent d’alcalde i regidora de Serveis Urbans, Carme Martínez, admet que el cas de l’avinguda requereix una actuació definitiva. "Fins ara, la Brigada municipal ha anat tapant els forats amb asfalt en fred. Hem d’avançar, i per això hem contractat una empresa que farà talls per valorar el nivell d’afectació dels trams problemàtics i fer reparacions més completes que no generin l’efecte de trencament de puzle actual. Paral·lelament, l’àrea d’Urbanisme està treballant per a dissenyar una solució definitiva", afirma.

La qüestió, però, està a trobar un equilibri entre fins a quin punt cal mantenir la gran quantitat de llambordes que hi ha en aquest carrer sense afectar la seva rellevància com a element indiscutible de la memòria històrica local.

Desaparició dolorosa

El segon tram del carrer de la Jonquera –en el primer, l’Ajuntament les va fer desaparèixer amb un resultat estètic més que discutible i problemàtic– i l’avinguda de Perpinyà conserven una de les imatges més eloqüents del que va ser Figueres durant dècades: una ciutat travessada per una ruta internacional. Abans que les rondes i les variants convertissin el trànsit de pas en una cosa externa, el pas cap a França formava part del paisatge quotidià. No era una metàfora: era un itinerari físic que entrava pel centre i s’escolava per carrers avui considerats plenament urbans, amb voreres estretes, façanes a tocar i llambordes pensades per resistir el pes, la fricció i l’aigua. En aquest context, el carrer de la Jonquera no era només un carrer: era un tram d’una infraestructura estatal. Una peça del corredor Madrid–França que, amb el temps, acabaria rebent el nom de N-II.

La primera gran data que marca un abans i un després és l’inici de la variant que, amb els anys, es coneixerà com a N-IIa, l’actual avinguda Salvador Dalí. El projecte comença el 1943, i la nova traça s’obre al públic el 1950. Urbanísticament, això va ser un gir de guió: el trànsit de pas ja no necessitava, en teoria, travessar el centre. La segona data és encara més reveladora de l’evolució del model viari. El 1973 s’obre l’actual N-II, el cinturó de ronda de Figueres. El punt final, administratiu i simbòlic, arriba l’any següent. El 1974 se cedeix a la ciutat l’antiga travessia GE-621, que inclou carrer Nou, carrer de Girona i carrer de la Jonquera.

El vell carrer de la Jonquera, amb les seves llambordes i la memòria d’haver estat ruta internacional, és un record físic d’aquest procés. Una prova que el mapa viari no només dibuixa trajectes: dibuixa també jerarquies urbanes. I que, quan el trànsit canvia de lloc, la ciutat queda obligada a fer una pregunta difícil, però inevitable: què vol ser aquest espai, ara que ja no és carretera, però ho sembla?

Subscriu-te per seguir llegint