Figueres homenatja Pelayo Martínez, l'arquitecte més jove d'Espanya a principi del segle XX

De la Figueres de començaments del segle XX a la Barcelona de l’Exposició Internacional del 1929, i d’allà a la Costa Brava que es començava a imaginar com a destinació turística: la trajectòria de Pelai Martínez i Paricio (Figueres, 1898-1978) és la d’un arquitecte que va deixar petjada en l’espai públic, en l’habitatge urbà i en edificis emblemàtics d’un país que canviava de ritme. Nascut i mort a Figueres, Pelayo, com se'l coneixia en el seu temps, va combinar el despatx amb la docència, i l’obra nova amb una idea persistent: defensar i ordenar el paisatge i el patrimoni de l’Empordà.

Pelayo Martínez i Paricio va néixer a Figueres el 15 d’octubre de 1898, en un entorn familiar vinculat a la cultura (el seu pare era metge i aficionat a les arts). Després de formar-se a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres, el 1914 va ingressar a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i el 1920 va obtenir el títol. Les fonts de l’època destaquen aquest debut com un cas singular: va ser presentat com "l’arquitecte més jove d’Espanya".

Un episodi sovint citat per entendre els primers interessos de la seva arquitectura és el servei militar al Marroc, l’agost de 1921, on va entrar en contacte amb l’arquitectura àrab, una influència que, segons el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC), es deixaria sentir en la seva obra inicial.

1929: el gran aparador i un edifici que encara parla

La seva projecció pública va arribar amb els concursos vinculats a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Martínez va guanyar el del Palau de les Arts Gràfiques (en col·laboració amb Raimon Duran i Reynals), i també va dirigir les obres del Palau d’Agricultura.

El Palau de les Arts Gràfiques, avui un equipament cultural en actiu, és una de les fites que connecten el seu nom amb la memòria urbana de Barcelona: el Museu d’Arqueologia de Catalunya ocupa l’antic Palau i en destaca el caràcter historicista a tocar de Montjuïc.

El mateix COAC en descriu l’arquitectura com una composició simètrica amb un cos central "a manera d’arc de triomf" i una cúpula que actua com a llanterna de llum zenital, amb galeries porticades laterals.

Un arquitecte municipal, un professor i un gestor de ciutat

En paral·lel als encàrrecs metropolitans, Martínez va consolidar una carrera molt arrelada a les comarques gironines. El 1925 va ser nomenat arquitecte municipal interí de Figueres durant tres anys; aquell període, segons Arquitectura Catalana, li va obrir portes en els cercles artístics i culturals i va reforçar la seva dedicació a la protecció del patrimoni de l’Alt Empordà.

També el 1925 va entrar a l’ETSAB com a professor auxiliar de Projectes i el 1942 hi va obtenir la càtedra. I el 1937 va guanyar la plaça de professor de Tecnologia de Construcció a l’Escola d’Arts i Oficis de Figueres, tasca que va mantenir fins a finals dels anys cinquanta.

Un altre detall que explica el seu perfil pràctic és la fundació, el 1928, d’una indústria ceràmica a la Bisbal d’Empordà destinada a ornamentació arquitectònica, amb la voluntat de donar resposta (entre altres necessitats) als revestiments dels palaus de l’Exposició.

L’Empordà construït: cases, espai públic i monuments

Si hi ha un lloc on la seva obra es pot llegir com un relat continu és Figueres. Entre les seves peces destacades hi hal’Escalinata del Parc Bosc i una constel·lació de cases (Comet, Dalfó, Galter, Cordomí-Canet, Soler…), a més de l’edifici d’habitatges Argemí Abadal i el Monument a Pep Ventura.

Fora de la capital empordanesa, la seva empremta s’estén a la Bisbal d’Empordà i Cadaqués, on va exercir d’arquitecte municipal, i a altres punts de la Costa Brava.

Dos símbols: Celler d’Espolla i Hotel Rocamar de Cadaqués

Entre les obres que lliguen arquitectura i identitat local hi ha el Celler Cooperatiu d’Espolla. El mateix celler recorda que l’edifici es va inaugurar el 8 de novembre de 1931 i que va ser "dissenyat per l’arquitecte Pelai Martínez", inspirant-se en les Catedrals del Vi tarragonines. El també arquitecte figuerenc Joan Falgueras ha destacat el seu paper en el llibre El cooperativisme del vi a l’Empordà, escrit conjuntament amb Joan Armangué, Albert Testart, Rosa Maria Moret i Josep Playà.

A Cadaqués, el nom de Martínez queda associat a l’Hotel Rocamar. L’hotel es va inaugurar el 1956 i el presenta com el primer hotel construït a Cadaqués (i un dels primers de la Costa Brava), destacant que "l’obra va ser disseny" de l’arquitecte figuerenc, a qui situa en la "segona generació noucentista". Martínez també és l'autor del celler de la cooperativa Ricardell de Pont de Molins i d'altres espais industrials.

Joan Falgueras ha glossat en diverses ocasions “el valor, pràcticament inèdit, de les obres industrials d'en Pelayo. Precisament, amb motiu d'estudiar els seus projectes de cooperatives (Espolla i Pont de Molins), vaig poder entendre com aquestes experiències dels anys trenta havien fonamentat una expertesa després àmpliament desenvolupada i no prou reconeguda (Fita, Gimson, Rieju, Sarfa…). Encara cobreixen el Mercadona del carrer Sant Llàtzer i el seu aparcament del Carrer Sud de Figueres”.

Postguerra, patrimoni i una evolució cap a l’eclecticisme

La seva biografia també travessa la postguerra: el 1940, va ser designat arquitecte del projecte Regiones Devastadas amb el qual el freanquisme volia reconstruir poblacions arrasades per la Guerra Civil, i va projectar la reconstrucció del Poblenou de Llers.

El 1945 va ser nomenat acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, un reconeixement que el COAC vincula a la seva preocupació per la preservació patrimonial, amb actuacions citades a Santa Maria de Vilabertran, Sant Pere de Rodes o la Salut de Terrades.

La Gran Enciclopèdia Catalana resumeix la seva etapa posterior com un viratge cap a "un eclecticisme convencional" i recorda, entre altres, la col·laboració en el nou edifici de l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona (1967).

Turisme i "mediterraneïtat" als anys seixanta i setanta

Amb l’esclat turístic, Pelayo Martínez va adaptar llenguatge i programa. Arquitectura Catalana posa com a exemples d’aquesta fase el Club Mediterraneé del cap de Creus, amb implicació de Salvador Dalí, i l’Hostal Bon Retorn de Figueres, projectes que volien ser una reinterpretació de l’arquitectura popular mediterrània.

Un fons documental que fixa un país en plànols

Més enllà dels edificis, hi ha una dada clau per entendre l’abast de la seva feina: a l’arxiu del COAC de Girona es conserva el fons del seu despatx, amb 1.069 projectes datats entre 1933 i 1976 i un conjunt de fotografies en blanc i negre i color. És, en la pràctica, una radiografia de dècades d’arquitectura i transformació urbana a l’Empordà. Els documents van ser donats per la seva filla, Catalina Martínez Espigulé, hereva i curadora del llegat de Pelayo Martínez.

A Figueres, el seu llegat també és simbòlic. El Monument a Pep Ventura, inaugurat el 1972, va ser promogut per Foment de la Sardana i combina disciplines: disseny arquitectònic de Martínez, bust de l’escultor Llorenç Cairó i plafó ceràmic de Joaquim Bech de Careda. Més que una peça ornamental, és una declaració de ciutat: música, espai públic i identitat.

També va ser una veu valenta quan calia ser-ho, sovint des de la individualitat de qui sabia que tenia raó, com va ser el cas, a principi dels anys setanta, quan es va oposar a l’enderroc de l’església de la Divina Providència, en un afer urbanístic molt fosc i recargolat.

L’any 1998, l’Ajuntament de Figueres i el Consorci del Museu de l’Empordà li van dedicar una exposició monogràfica que va posar llum al seu llegat. La ciutat també li va dedicar un carrer al barri dels Cendrassos i ara, de nou, el recorda posant el seu nom a la nova pista coberta de la zona esportiva municipal.

Subscriu-te per seguir llegint