Mandat 2003-2007: Les relacions polítiques i personals a l’Ajuntament de Figueres

En els tres propers capítols, desenvoluparé l’experiència de quatre anys de regidor a l’oposició de l’Ajuntament de Figueres en el període 2003-2007. Potser la ciutadania descobrirà circumstàncies que desconeix. Per exemple, que s’havia arribat (a mig mandat) a un acord de govern PSC-ERC... i l’alcalde Joan Armangué es va fer enrere sense donar explicacions.

Les eleccions de 2003 van significar per a ERC un resultat històric (encara ara, malauradament), malgrat que el PSC de Joan Armangué va ser la força més votada. De manera inesperada -les enquestes li atorgaven majoria absoluta- es va quedar amb un regidor menys (de 10 va passar a 9). En les converses amb els grups de l’oposició, que sumàvem majoria de 12 regidors, no va aconseguir lligar cap pacte abans del ple de constitució del consistori i va sortir elegit alcalde únicament amb els 9 vots del seu partit.

Després del ple d’investidura, el PSC va negociar amb ERC. Ho va fer qui aleshores era la cara més visible de la secció local del PSC, Salvador Dumanjó, una persona entranyable, del sector més catalanista del socialisme a Catalunya. Va venir al local d’ERC per a plantejar un pacte d’esquerres. Li vaig demanar de compartir l’alcaldia (dos anys cadascun o altra fórmula). S’hi va negar en rodó -lògic, després que Armangué hagués expressat que "compartir l’alcaldia s’escapa de la lògica política" (?)- i va fer una contraoferta: primer tinent l’alcalde i escollir les regidories (menys la d’Hisenda). Nosaltres sabíem que els decrets d’alcaldia tenien un gran pes en el dia a dia, alguns dels quals ni calia convalidar en el plenari. Aquesta temença a ser esquivada en l’acció de govern va ser la raó principal de voler compartir l’alcaldia d’alguna manera. Tots els regidors d’ERC érem nous a l’ajuntament i volíem garantir que no cauríem a cap parany d’un PSC amb molta experiència de govern i un alcalde que començava el tercer mandat consecutiu i tenia fama de gat vell (astut, coneixedor de tots els mecanismes de funcionament i... de com saltar-se’ls). Salvador Dumanjó es va esforçar amb una concessió: com a primer tinent d’alcalde, ERC podria estar al corrent de tots els decrets, perquè s’entregaria al meu grup la relació completa. No ens va semblar suficient -no podies intervenir en la redacció del contingut-, i vam optar per declinar la proposta socialista i quedar-nos a l’oposició, conformada pels 5 regidors d’ERC, els 4 de CiU (Antoni Calvó de portaveu) i els 3 del PP, liderats per Joan Casas. Ho va intentar amb CiU, però va rebre carabasses.

L’ombra d’una moció de censura

Els caps de llista dels grups de l’oposició ens enteníem molt bé en l’àmbit personal. Amb Antoni Calvó, i Joan Casas, s’hi podia discrepar de política general (catalana, estatal) però sempre posaven l’accent en el factor humà i l’interès de la ciutat. Governar sense majoria no és fàcil per a ningú, i menys per a Joan Armangué. Ell havia patit molt el govern en minoria de 10 regidors del mandat anterior (1999-2003), fins al punt que el setmanari Hora Nova va titular "Armangué posa un anunci: equip de govern en minoria busca grup per pactar". Va salvar la situació pactant (6 d’octubre de l’any 2000) amb el Partit Popular (2 regidors), a canvi de la primera tinència d’alcaldia -que fins aleshores havia ostentat Joan Balada (DEP)- per a Gerard Camps. El seu caràcter desconfiat el portava a escrutar amb lupa qualsevol moviment de l’oposició. La fluïdesa de les relacions personals entre els regidors de l’oposició facilitava que de tant en tant circulessin rumors d’una possible entente política. El 24 d’octubre de 2003, La Vanguardia va encendre les alarmes: "ERC, CiU y PP preparan una moción de censura contra el PSC en Figueres". Havien passat només quatre mesos des de les eleccions, i la situació era un malson per a l’alcalde, més encara quan el PP va pactar amb ERC l’alcaldia d’Alella (ciutat del Maresme d’uns 9.000 habitants). Lògicament, als portaveus se’ns va preguntar per les possibilitats reals d’un pacte així. L’Antoni Calvó i jo vam tirar pilotes fora. Sabíem que no era factible i políticament seria molt mal vist. En Joan Casas, que sempre m’havia comentat que el partit no li permetria pactar amb mi, va veure -és una suposició meva- l’oportunitat d’afegir nervis a Joan Armangué. "El cas d’Alella ens ha obert els ulls", va respondre. Crec que aquesta ombra va planar sobre les actuacions de Joan Armangué i li va condicionar moltes decisions futures.

ERC presideix la Comissió Especial de Comptes

La normativa estatal establia la creació a cada ajuntament d’una Comissió Especial de Comptes, que presidia l’alcalde o regidor en qui delegués. Atesa la situació de govern en minoria, Joan Armangué es va veure políticament obligat (ell ho va vendre com una acció de transparència) a nomenar president el portaveu del principal partit de l’oposició. Aquest setmanari (4 novembre de 2003), ens va demanar un article al regidor d’Hisenda, Pere Casellas, i a mi, com a president de la Comissió Especial de Comptes, que va sortir a pàgina sencera. Jo vaig posar en relleu que "l’acumulació crònica de dèficits anyals per incapacitat d’impedir que les despeses superin els ingressos (...) farà que calgui tancar els comptes a 31 de desembre amb un romanent de tresoreria negatiu de 2 milions d’euros". A la columna del costat, Pere Casellas, que coneixia l’informe de la comissió i, per tant, ja podia intuir de què parlaria jo, va replicar iradament: em va titllar d’alarmista i va justificar el dèficit en la quantitat d’inversions urbanes i despesa social i en la menor pressió fiscal (impostos) que pagaven els figuerencs amb relació a Olot o Girona. Va acabar el seu text amb una referència a no caure en "aventures esperpèntiques tant a nivell pràctic com ideològic". (Feia pocs dies que havia sortit la notícia abans comentada de La Vanguardia). Però la realitat és tossuda. Les finances es trobaven en un cercle viciós: l’ajuntament pagava tard els proveïdors i aquests apujaven els preus. Això va ser la raó principal d’un endeutament superior al sostre que fixava la llei i va obligar, per tant, a elaborar un pla de sanejament economicofinancer. Com que l’aprovació del pla requeria l’aprovació del plenari per majoria simple (més vots a favor que en contra), Joan Armangué es veia obligat a buscar suports entre l’oposició per evitar que els 12 vots poguessin bloquejar el pla.

Oposició constructiva

Això no obstant, ERC va procurar fer una oposició constructiva. Un exemple clar, reconegut per l’alcalde en declaracions públiques, aprovant a l’alça les ordenances i preus públics per a l’any 2005. Narcís Genís (El Punt, 24/11/2004), escrivia: "Tant Armangué com Canet han deixat molt clar que l’acord a què han arribat (...) no vol dir que es posin les bases per a un pacte global i estable de govern pel que resta de mandat". Però afegia que "el paquet de mesures que inclou és important i pot fer un tomb transcendental a la política local".

El paquet de mesures, a canvi d’un augment d’impostos, havia de permetre afrontar les necessitats de Figueres. Unes eren urgents: increment de la plantilla d’Urbanisme amb vista a l’elaboració del nou Pla General, també del nombre d’efectius de la Policia local, i accions de millorar la neteja; altres eren una aposta de futur: un pla pilot d’obrir les escoles fora de l’horari lectiu per pal·liar la manca d’espais de lleure i una millora significativa de la participació ciutadana. Aquesta era una eterna assignatura pendent en una ciutat caracteritzada per l’existència d’unes associacions de veïns, la majoria amb presidents simpatitzants o militants del PSC. El cap visible i d’insubornable tarannà reivindicatiu -també amb el govern municipal socialista- fou el malaguanyat Josep Casero (DEP), que havia estat regidor. Evidentment, s’havien excedit publicant un manifest de suport a Joan Armangué en campanya electoral: els caps de llista de la resta de formacions vam denunciar el que era una instrumentalització política del teixit veïnal.

Subscriu-te per seguir llegint