Primer temps a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres: professor, director

A l’anterior capítol d'aquest Anecdotari desordenat, explicava els inicis a la docència i l’assoliment de la condició de funcionari. En aquest, faré algunes referències (les completaré més endavant) als primers anys a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres: professor des de 1980, cap d’estudis i finalment, director de 1989 fins a les darreries del curs 2003/04, que no vaig completar en ser elegit diputat al Congrés.

L’institut Ramon Muntaner, en els primers anys de la transició, va gaudir del primer director de la seva història escollit democràticament pel claustre: en Josep Maria Cuadras, excel·lent matemàtic i gran jugador d’escacs. En aquells anys, el mecanisme -elecció democràtica- semblava una tendència que es mantindria al mateix ritme que en el món polític. Però m’equivocava. A la docència segur: la normativa actual valora més la capacitat de lideratge, la formació directiva, etc. En realitat, qualsevol sistema parteix d’un problema enquistat: un cop assolit el càrrec, si la inspecció no compleix la seva funció, els directors podran actuar segons la seva voluntat i capacitat. I sé de què parlo.

Amb ganes d’aportar la meva experiència de gestió i confecció d’horaris em vaig incorporar com a cap d’estudis a l’equip directiu durant dos cursos (1985/86 i 1986/87). Ironies de la vida política: una experiència adquirida en els cursets d’un professor de l’Opus Dei, Javier Sesma de León, finançats per l’Acadèmia de Roses.

En vaig ser fins que vaig ensumar que el claustre començava a veure’m com a un possible relleu a la direcció. No m’hi veia, entre d’altres raons perquè no volia que ningú pensés que no continuava de cap d’estudis per substituir el director. La legislació em va servir de desllorigador: per exercir un càrrec directiu, calia tenir dedicació completa. Jo vaig tornar a l’Acadèmia de Roses a fer mitja jornada i l’altra mitja a l’institut Ramon Muntaner. Així esquivava les possibilitats de ser director. El claustre va escollir director per un any i al final del curs el càrrec va tornar a quedar vacant i va assumir-ne la responsabilitat en Simó Bosch Estany (DEP), catedràtic de matemàtiques, gran professor i molt bon amic. Al juny de 1989, vaig presentar candidatura concretant noms i cognoms per a la resta de càrrecs -no era obligatori- i el claustre ens va fer confiança.

Un accident amb miracle

Abans de prendre possessió, un ensurt de magnitud: un accident de circulació anant cap a Roses, del qual en vaig sortir sa i estalvi miraculosament (el cotxe acabat d’estrenar, va quedar sinistre total) per la decisiva intervenció d’en Thomas Spieker, que em va rescatar, de matinada. Després, em va dur a la policia municipal de Roses i una patrulla -no funcionava encara el transport sanitari- em va traslladar a l’Hospital de Figueres. Recordo en Simó Bosch entrar a casa meva a visitar-me i exclamant: "No fotis, ara que tenia un relleu...". Ell no havia volgut ostentar mai la direcció, d’aquí la meva sorpresa pel comentari.

Un dels molts consells rebuts d’ell: "Fes sempre una còpia en paper dels documents informàtics". Sé que avui no és possible, però hi penso cada vegada que una caiguda de llum inutilitza els ordinadors... i el país sencer es paralitza. Paradoxalment, en Simó va acabar d’inspector. Com era previsible pel seu tarannà, no s’hi va adaptar... i va ser prou humil i honest per renunciar i tornar a ser professor. Havia perdut la plaça al Muntaner i va treballar a l’IES de Llança fins a la seva jubilació.

150è aniversari i Fulla de Figuera de Plata

Vaig debutar a la direcció just en l’any acadèmic en què el centre complia 150 anys (1989). En el tram final del curs anterior (1988/1989) s’havien iniciat els actes preparatius: una conferència de Maria Àngels Anglada sobre Josep Pla i algunes ciutats italianes; una exposició de fotografies antigues; una actuació musical del grup Indika; un festival de teatre dels alumnes de BUP, etc. Coincidint amb el dia aproximat en què havien començat les activitats de l’institut a 1839, vam convidar el conseller d’educació Sr. Josep Laporte, a qui es va adreçar la petició que el Departament construís un gimnàs "decent": les classes es feien a l’antiga capella del convent, en un soterrani. S’hi va comprometre (del document en conservo còpia)... però mai no s’ha concretat, per unes o altres raons (caldria molt més espai per analitzar-les).

El consistori es va sumar a l’efemèride atorgant el dia 29 de setembre la Fulla de Figuera de Plata, la distinció més específica per a premiar mèrits excepcionals envers la ciutat de persones o entitats. Va ser entregada de manera individualitzada l'any 1990, a la sala de plens. Actualment, les distincions ciutadanes es lliuren de manera col·lectiva, al Teatre Jardí.

Josep Maria Bernils Mach (cronista oficial), va escriure un opuscle molt interessant i documentat: 150 anys. Institut Ramon Muntaner. Figueres. També en quedà l’edició facsímil de la revista Studium, del jove Dalí, un dels alumnes més reconeguts de la història del centre. Rafel Pasquet (aleshores bibliotecari) en va tenir cura de l’edició, que es va completar amb una introducció d’en Jaume Guillamet -descriu i valora la revista- i un epíleg d’en Joan Ferrerós, una panoràmica de les relacions entre el Ramon Muntaner i Figueres (L’Institut i la ciutat).

Conferència a la diada, amb enuig de Jordi Pujol

Dels primers anys a la direcció, en guardo un record especial en l’àmbit personal. L’alcalde Marià Lorca era copropietari del Setmanari Empordà i jo un col·laborador setmanal d’opinió. Sovint manteníem picabaralles dialèctiques intenses però educades, sense que mai em censurés ni una línia. Explico això perquè em va sorprendre molt que per a l’acte institucional de la Diada de Catalunya de 1993 (una conferència en el marc elegant de l’antiga sala de plens de l’ajuntament) em fes la proposta a mi. Era un any en què assistiria el president de la Generalitat, Jordi Pujol, que en aquells moments competia en popularitat amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, després dels Jocs Olímpics del 1992.

Jo encara trigaria a fer el pas d’encapçalar la llista d’ERC a l’alcaldia (seria l’any 2003), però Marià Lorca coneixia molt bé la meva manera de pensar i va córrer riscos evidents. Sabia que faria, com així va ser, un discurs crític amb el govern de Catalunya, sobretot en aspectes de finançament i de sobirania. El president Pujol vaig notar que s’incomodava: en un determinat moment, em va clavar una petita puntada de peu a la cama. Quan li va tocar el torn de tancar l’acte, no es va estalviar de fer referències no massa falagueres "al que ha dit en Canet".

Un altre mèrit de l’alcalde Lorca és haver superat les reticències (m’ho va explicar després) d’un membre del seu propi equip de govern, que s’havia irritat per la meva elecció. Per ideologia... i perquè la seva senyora era -a parer seu- una persona més adequada. Suposo que el Sr. Lorca li devia fer veure que hauria estat, com a mínim, poc galdós. En fi... coses veredes, amigo Sancho, que diria el meu amic i excol·lega Joan Manuel Soldevilla.

Creació dels premis Maria Àngels Anglada

Una de les personalitats més estimades de la història de l’institut i de la ciutat ha estat sense dubte l’escriptora Maria dels Àngels Anglada, traspassada el 23 d’abril de 1999. Des de l’equip directiu vam insistir que l’ajuntament instituís uns premis literaris amb el seu nom; des de l’alcaldia, sempre se’ns donaven allargues i, al final, vam tirar pel dret i decidirem convocar (gener 2004) els "Premis Maria Àngels Anglada a obra publicada". Encara avui, més de vint anys després, es continuen atorgant. Han anat canviant moltes coses (format, mecanisme de votació, presentació pública, etc.)... però no de nom i d’essència (obra publicada). Quan el dia 10 de juny de 2004 es va fer l’acte formal de lliurament del primer premi (a Emili Teixidor, per la novel·la Pa negre, d’èxit també en el cinema), vaig assistir-hi, però no el vaig presidir: ja no era director, era diputat al Congrés.

Subscriu-te per seguir llegint