"Ens falta reconeixement dels valors de la ciutat de Figueres per part dels figuerencs"

Nascut a Figueres el 1962, Josep Maria Dacosta i Oliveras acaba d’encetar una nova etapa de la seva prolífica vida: la jubilació. En Daco, com el coneix tothom, és un cul inquiet i forma part de l’ecosistema de personatges empordanesos que més han fet, aquests darrers anys, per divulgar la comarca. Ell mateix es defineix com a empordanòleg, una denominació que queda molt ben reflectida en tots els treballs publicats, les conferències fetes i el propòsit de continuar al peu del canó., també com a col·laborador a les pàgines de l’EMPORDÀ. Deixa enrere un munt d'anys treballant al departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya.

Permeti’m que ara que vostè ha fet el pas a la jubilació laboral em remeti a una entrevista que li vaig fer a principi dels anys noranta. Em va dir: "Les pròximes generacions haurien de trobar un planeta honest i net"... De moment, no complim, no troba?

L’any 1991 ningú no pensava que el canvi climàtic seria tan important i que modificaria les nostres vides. I que, fins i tot, ens plantejaria si podríem mantenir el nostre nivell de qualitat de vida. Els reptes són importantíssims: s’escalfa el mar, patim altes temperatures i això fa que la producció primària de l’agricultura, l’evolució dels boscos i la pesca sigui una incògnita. Per tant, costa creure que deixarem un planeta més honest, perquè ja veiem què passa amb aquestes reunions internacionals, les COP, amb països importants que no subscriuen els acords de canvi climàtic. Aquí, a casa nostra, només cal veure tantes campanyes que es fan de recollida selectiva i encara, malauradament, trobem molts residus abocats a qualsevol lloc, embrutint la nostra comarca, el nostre paisatge. Tenim molts reptes i entre tots hauríem d’espavilar-nos per complir-los.

Què el va motivar a estudiar biologia? Quin cuquet portava dins?

Per entendre per què la natura es prenia la molèstia de fer coses tan maques, plantes i animals tan bells, tan bonics, però aquesta era una visió molt romàntica. Estudiar Biologia m’ha ajudat a entendre que les persones som una peça més d’aquest mosaic que és la natura, el paisatge, l’aigua, la terra, l’aire, la biodiversitat... Per tant, ens ajuda a veure’ns com una espècie més i això ens ha de donar la modèstia necessària per poder-ho comprendre i, sobretot, actuar per millorar-ho.

Què ha pogut aportar a la societat, professionalment, com a biòleg, des del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació?

Jo crec que he portat dues coses. La primera, he estat a l’administració i, en altres coses, he ajudat a fer les tramitacions administratives a la gent. És a dir, per als administrats, la tramitació administrativa és una gimcana burocràtica. Els he ajudat a tramitar els ajuts, els informes, amb la màxima professionalitat possible. De fet, jo sempre he pensat que has de tractar l’administrat com et tractaries a tu mateix. I l’altre segon principi que hauria de tenir tothom clar, sobretot l’administració, és l’ambició d’excel·lència, és a dir, que el que fem sigui el millor que podem fer. I sempre he procurat aconseguir aquest objectiu.

Quan va acabar la carrera va exercir la docència al Centre Escolar Empordà de Roses i l’Escola de Natura de l’Escala, veritat?

Vaig estar dos anys en banca, perquè em permetria a les tardes exercir d’empordanòleg, és a dir, estudiar aspectes de l’Empordà que m’interessaven i fer divulgació de la seva natura i cultura. Després vaig saltar a l’ensenyament i, finalment, vaig entrar a l’administració, però compaginant-ho amb l’ensenyament. Actualment, faig classes a la UNED Sènior des de Figueres. I és un plaer fer-les, perquè amb els alumnes compartim moltes coses que enriqueixen el nostre coneixement sobre la comarca.

El gruix de la seva feina professional ha estat en la funció pública, no sempre ben vista i, no ens enganyem, amb mala nomenada entre el ciutadà. Des de dins ho deu haver vist d’una manera diferent.

Entre altres coses vaig portar el registre de nuclis zoològics i ho poso com a exemple. Sempre els deia a la gent que la funció de l’administració no és la de limitar els drets d’una persona, sinó ordenar els drets del comú. Què vol dir això? Vol dir que si un es vol donar el gust de tenir un porc vietnamita, doncs hem de garantir que aquest porc no comporti cap malaltia a la cabana porcina que estigui al seu entorn i viceversa. L’administració que tenim és molt garantista i això comporta a vegades que les tramitacions siguin molt estrictes, molt rigoroses, precisament per garantir aquests drets de tots els ciutadans. Aquest rigor hi ha gent que l’interpreta com una càrrega burocràtica, però, en definitiva, es tracta de trobar un equilibri entre agilitat administrativa i la garantia de compliment dels drets i deures.

El Daco empordanòleg

Ha estat sempre ser un divulgador de l’Empordà en clau positiva i sempre s’ha autodefinit com a empordanòleg. En farien falta més com vostè...

Vivim en un espai excepcional, en el sentit que en distàncies molt curtes tenim grans elements d’interès natural, cultural i paisatgístic. Divulgar-los implica dues coses: la primera, que la gent els pot gaudir, però ningú no pot gaudir del que no coneix i, evidentment, com més els conegui, més procliu serà a implicar-se en la seva conservació i, si s’escau, millora.

Hi ha entitats que han estat importants a la història de la comarca, tot i que segurament no estan prou reconegudes per tot el que comporta de les lluites que han tirat endavant. Què passaria si no existissin associaciomns com la IAEDEN-Salvem l'Empordà, els centres excursionistes o les plataformes de protecció del territori?

En aquest país som hereus d’un període molt fosc, en el qual la cultura democràtica era zero kelvin, és a dir, zero absolut. Per tant, per revertir això ha calgut molta implicació de la ciutadania per defensar qüestions tant arquitectòniques, com paisatgístiques i naturals. Fa poc vam fer l’itinerari dedicat a Vicenç Pagès Jordà sobre Els jugadors de whist. Vam passar per l’Escorxador, que és un dels escenaris de la novel·la, i els vaig recordar als assistents que aquell edifici s’havia conservat gràcies a la pressió ciutadana del moment, encapçalada per un grup d’arquitectes conscienciats i, després, per la ciutadania, cosa que en període predemocràtic no va ser possible quan es va enderrocar la Cambra Agrícola per fer el Museu de l’Empordà. Pel que fa a la natura, aquest en aquest país nostre, a part de tenir un període fosc pel que fa a la democràcia, no oblidem que els recursos naturals no han sobrat i, a vegades, ha fet més badalls de gana que de son. Què vol dir això? Que si en un període de dictadura hi havia l’oportunitat, per exemple, de creixement urbanístic, no es tenien en compte aspectes naturals, de connexió biològica, etc. I no es podien fer campanyes de defensa. Gràcies a entitats com les que hem comentat, s’ha afavorit posar una mica de seny i ordre en aquest espai que és l’Empordà. L’acció dels moviments naturalistes ha estat fonamental per a conservar moltes coses del nostre Empordà. La campanya de salvaguarda dels Aiguamolls en va ser un bon exemple.

Justa la fusta. Vivim en un territori envoltat de parcs naturals protegits, però amb pocs recursos per a gestionar-los. Quina paradoxa, no troba?

Els parcs naturals, com a qualsevol espai protegit, tenen reptes importantíssims. Un d’ells és l’augment de pressió de visitants, que és molt més ràpid que no pas els recursos i mitjans que posa l’administració per gestionar aquesta allau de persones. Un altre repte és conservar el que tenim i, si s’escau, millorar com ho fem. Per exemple, tenim el Cap de Creus, on hi ha una proliferació de molta nàutica recreativa de tota mena. Segur que creix amb més rapidesa que la capacitat de control, informació i vigilància que pugui posar l’administració. A més a més, les xarxes socials, que són un invent fantàstic, han ajudat a divulgar espais a persones que potser no haurien anat mai en un lloc concret, amb la qual cosa s’incrementa cada vegada més la pressió sobre l’entorn i l’administració no és prou àgil per gestionar-ho.

Abans parlàvem d’en Daco empordanòleg, però també hi ha un Daco figuerenc. Que li falta i què li sobra a Figueres?

Crec que a Figueres li falta que la gent vegi i sàpiga que viu en un lloc excepcional. Perquè és una ciutat molt ben posicionada, està molt a prop de mar i muntanya, podem anar al matí a la neu i a la tarda a xipollejar o rabejar-nos a la platja. És la capital d’una comarca molt ben comunicada i té unes possibilitats enormes. El que passa és que, tal com deia Vicenç Pagès Jordà, existeix la figueresa, que és que el ciutadà figuerenc, o bé no sap això o no ho vol reconèixer i sol parlar molt amb desànim i, fins i tot de manera molt agressiva, de la ciutat. Jo crec que hauríem de revertir això. Tots els figuerencs som ambaixadors de la nostra ciutat i hauríem de veure les qüestions positives, fer bandera del nostre municipi. A Figueres li falta reconeixement dels valors de la ciutat per part dels mateixos figuerencs. Falta autoestima i, també, per descomptat, li falta accentuar molt el civisme, perquè tinguem una ciutat més neta. I s’ha de treballar per a generar oportunitats per tal que la gent que estigui aquí tingui un millor nivell de vida.

"El nostre sector primari està en total desavantatge"

Va néixer en una família amb uns pares, Ramiro i Pilar, que tenien una sabateria al carrer Sant Pere de Figueres. Just davant de la porta, se celebrava el mercat de la fruita i la verdura. Qui li havia de dir que li tocaria viure un moment de crisi total per als pagesos, els ramaders, els pescadors...

Permet-me que afegeixi un apunt. No només hi havia el mercat de la fruita i la verdura, sinó també el mercat del peix, en un espai que ara ocupa el Museu Dalí, les peixateries velles. Dalí deia que s’hauria d’haver posat un vidre entre el Teatre-Museu i la peixateria perquè els visitants poguessin veure els colors i les formes que té el mercat de peix, que això és excepcional. Tornant a la pregunta. Un dels problemes del sector primari és, precisament, que està altament regulat per garantir els aspectes ambientals i de salubritat. Els nostres productors primaris han de competir amb productes que venen d’ultramar, de les Quimbambes, que no tenen aquests controls amb la intensitat que tenen aquí, i amb menys drets dels treballadors. El nostre sector primari està en total desavantatge, en una situació clarament d’asimetria. I, després, tots els productors estan sotmesos als efectes del canvi climàtic. Ja ho hem vist, en uns anys de sequera no han pogut fer blat de moro per al bestiar i ara, malauradament, entren organismes de fora com la dermatosi vacuna. Arriben moltes males herbes pel conreu i moltes plagues com el bernat marbrenc. I pel que fa a la pesca, ja sabem: el canvi climàtic escalfa l’aigua, desplaça espècies que havien estat sempre aquí com la sardina o l’anxova i, en canvi, en venen de forasteres, com la gamba blanca.

A l’Empordà hi ha dues expressions que ens serveixin per explicar bé el canvi climàtic: "La tramuntana ja no bufa com abans" i "de musclos ja no se’n fan".

Exacte. Ara, si volguéssim, diríem que amb les retallades la tramuntana també s’ha vist afectada, però no, en realitat la tramuntana no bufa tant a causa precisament del canvi climàtic. Els empordanesos la trobem a faltar perquè és el nostre fet diferencial, és la que en els primers moments de bufar dona aquesta capacitat de benestar, de dinamisme, d’eufòria. Si dura més dies, ja en parlaríem i, a la vegada, és un dels símbols de la nostra comarca, que també s’anomena Palau del Vent a efectes literaris. I, ben cert, de musclos ja no se’n troben com abans. Hi ha moltes línies de recerca obertes i hi ha qui opina que ara les aigües són massa netes, que no porten nyama i, per tant, els musclos no poden créixer. Segurament la comunitat científica ens donarà resposta d’aquesta davallada, que ben segur deu estar també afectada pel canvi climàtic.

D’un biòleg m’esperaria que tingués la vista cansada de tant mirar pel microscopi, vostè potser la té de tant mirar per l’objectiu de la càmera fotogràfica. Té l’ull viu!

Hi ha una cosa que a tots ens ha canviat la vida, tant si som biòlegs com no, que és el món digital. Ens ha permès fer fotografies a un cost pràcticament zero i té dos avantatges com són que no has d’esperar a revelar cap carret -verb que no agrada a ningú-, i que pots fer les que vulguis, al momen,t i repetir-les si cal. El món digital ens permet col·laborar amb els mitjans de comunicació comarcals, que jo crec que esteu fent una feina fantàstica, perquè sou els que treballeu no només per la informació, sinó també per la promoció d’això que dèiem d’un país realment interessant com és el nostre.