Els inicis a la docència: de "sense papers" a funcionari

He estat més de mig segle a la docència: des de juny de 1971 fins al 31 d’agost de 2024. Vaig començar a fer classe als 17 anys. Naturalment, sense papers, però de manera legal. Com era possible? La meves generació va ser l’ultima a fer PREU (universitari), curs que culminava una secundària/batxiller de 6 cursos (4 d’elemental i 2 de superior). Podíem anar a la universitat un any abans que els alumnes d’avui. Els meus pares formaven part de l’allau de pagesos obligats a anar a les ciutats a treballar al sector terciari; una situació precària que va empènyer la meva mare a moure fils per tal que jo pogués ingressar uns calerons a l’estiu. Va aconseguir -era amiga d’una veïna de la directora- que l’Acadèmia de Roses em permetés fer una classe de prova. Recordo l’escena com si fos ara: la directora, Anna Masip (la senyoreta Anita), acompanyada com quasi sempre del seu gos -Agra- era testimoni dels nervis que tenallaven un adolescent de 17 anys davant d’una trentena llarga de marrecs explicant "los usos del sé" (òbviament, en castellà). Em va contractar aquell mateix estiu, per encarregar-me de les classes de recuperació a una clientela formada, sobretot, per fills d’estiuejants a la vila.

Classes de Batxillerat

Durant el curs següent (1971-72) ja vaig començar des de l’octubre fent classe de 4t i 6è batxillerat de totes les matèries de lletres. Vaig haver de preparar-les a fons, però aquell esforç tindria, més endavant, recompensa. Les notes les posaven els professors de l’institut Ramon Muntaner (únic aleshores a Figueres), on els alumnes de l’Acadèmia es matriculaven lliures. Eren temps en què no hi havia encara escola concertada ni cap institut a Roses. Naturalment, jo també era avaluat, a través de les qualificacions dels alumnes: els pares pagaven per matricular-se a l’Acadèmia i, lògicament, exigien resultats. No tenia contracte, però tampoc no posava nota: eren classes particulars controlades externament. És ben comprensible, per tant, que hi hagi exalumnes que tinguin ara un parell o tres d’anys menys... i es jubilessin abans que jo.

Podia treballar als matins a Roses, perquè eren els inicis de l’Estudio General de Gerona (EGG), embrió de l’actual Universitat (UdG) i les classes eren en règim de tarda/nit. S’hi podien estudiar únicament els tres primer cursos, i calia acabar els dos últims a la Universitat Autònoma de Barcelona. La feina em va anar agradant, i de periodista que somniava ser, vaig acabar de docent per accident, com a vegades he manifestat. En acabar la llicenciatura, l’Acadèmia, transformada en Centre Escolar Empordà, em va oferir un contracte ja reglat. I em va encomanar també tasques de gestió, suposo que per la capacitat de fer horaris. Una facilitat que més endavant, quan em va tocar fer-los a l’institut, era una exigència necessària per a una relativa pau docent. Érem a les beceroles de la informàtica i, és clar, sense màquines d’IA que confegissin a la carta els horaris.

Casualitats encadenades

Al Centre Escolar Empordà m’hi trobava bé, em sentia respectat pels alumnes, companys i direcció. Hi vaig romandre fins que vaig aprovar les oposicions (guanyar en la terminologia docent d’abans...i d’ara). A Roses m’hi havia traslladat a viure i la persona amb qui estava casat en aquells moments, imagino que cansada d’escoltar els meus laments (fer més hores i cobrar menys que a la pública), em va matricular sense jo saber-ho (imitant la signatura) a les oposicions d’agregat d’institut del juny de 1979. Als exàmens, celebrats a l’institut Juan Boscán de Pedralbes, vaig treure profit de la diversitat de matèries que m’havia hagut de preparar per a les classes de l’Acadèmia i els exercicis pràctics (geografia, art, textos de filosofia...) varen ser en bona part decisius per a tenir èxit. Però va anar de poc que no em servissin de res les oposicions. Ignorava -era novell- que els resultats es penjarien al mateix lloc de les proves i em va haver d’avisar un company que ja feia dies que havia sortit la llista d’aprovats. Agafo el cotxe i cap a Barcelona, on vaig arribar de fosc. Afortunadament, un vianant fumador duia un encenedor -jo no he fumat mai- i vaig poder llegir els noms dels aprovats.

Vaig veure que hi havia al final de la llista un avís per a mi només. No era una deferència, il·lús de mi: em comunicaven l’adreça de Madrid on havia d’enviar la documentació... perquè no l’havia lliurada al tribunal a temps. Em vaig espantar, és clar. Què faria? No en tenia ni punyetera idea. Sort que es varen creuar en el meu camí dues persones. Una, en Joaquín Grasa (DEP), secretari de l’institut, amb qui vaig conrear després una entranyable amistat, expert en documentació oficial: es va responsabilitzar -a casa seva- de la paperassa. L’altra, la figuerenca Maria Mercè Cofan, professora de Francès que vivia a Madrid i era la secretària del tribunal. Es va oferir a dur el meu expedient -el vaig portar a casa seva, al carrer Vilafant- per arribar a temps a la seu del Ministerio, al carrer Alcalà 33.

Patacades del sistema

La primera patacada del sistema és que hi havia -n’eres conscient, però sense acabar d’acceptar la realitat- dues oposicions diferenciades, tant en la fórmula (restringides per als ja treballadors de la pública, denominats interins) com en les prioritats a l’hora d’escollir destinació (els interins romanien a la plaça que ocupaven o tenien preferència). La segona: no em vaig poder incorporar a cap centre tot i que tenia aprovades les oposicions ....i a sobre, quan em van cridar (20 d’octubre), amb el curs ja començat, em van destinar ... a la Delegación de Barcelona. Allà, em van comunicar el centre: l’Institut Roser Pujades, de Granollers. Els nomenaments arribaven per telegrama i eren taxatius: "...debiendo presentarse en la misma en el plazo de 5 días".

I encara una tercera bufetada: un horari de mati, tarda i nit (l’institut tenia règim nocturn, per a més INRI). Naturalment, amb un horari així, a 130 kms de casa... no era viable el desplaçament diari, ni per temps ni per economia (les autopistes encara eren de pagament). No em va quedar altre remei que buscar una pensió per a passar-hi la setmana: em vaig allotjar a la Pensió Fátima, al barri de Canovelles, a prop de l’institut.

Eren els inicis de la Transició (1979), sense estatuts d’autonomia i per tant, educativament parlant tot l’estat era territori MEC (Ministerio de Educación y Ciencia). Ja el primer dia, vaig descobrir amb sorpresa que hi havia un grup humà en situació pitjor que la meva: una trentena llarga d’andalusos havien anat a parar a un remot (per a ells) indret de Catalunya. Jo almenys podia veure la família el cap de setmana. Aquell desembre de 1979 el Gordo de Navidad va caure al Vallès, la pensió Fátima on m’havia allotjat dos mesos, va distribuir una riuada de milions... però no em va tocar la loteria. No detallo les circumstàncies perquè són esperpèntiques.

Retorn a l’Empordà

Acabat el curs 1979-1980, la directora de l’institut Muntaner, Consuelo Serra (exprofessora meva de Literatura Española) em va oferir una mitja dedicació al centre. No m’ho vaig pensar dues vegades, i vaig completar jornada tornant a fer classes a Roses. El curs següent ja gaudia de dedicació exclusiva al Ramon Muntaner, l’únic centre públic on he exercit. Vaig fer classe 44 cursos i en vaig ser director 20 anys, en dues etapes: 1989-2004 i 2012-2017. Vaig dimitir... just pocs dies abans de començar un nou mandat, una decisió trista, que contrasta amb altres moments joiosos. N’esmento dos: la celebració dels 150 anys de l’institut, amb la concessió de la Fulla de Figuera de Plata de l’Ajuntament i la visita al centre del conseller d’Educació, Josep Laporte. I l’altre, el lliurament pel president Carles Puigdemont de la Creu de Sant Jordi (abril de 2016) en ocasió del 175è aniversari de l’institut "més antic de Catalunya", com figurava en el memoràndum. De la dimissió i les efemèrides, n’ampliaré detalls en altres capítols.

Subscriu-te per seguir llegint