Històries humanes rere el foc del Bulevard 32 de Figueres: "Se'm van cremar els somnis, va ser desolador"

El passat 5 de juny, vora les 4 de la tarda, un home va llançar un artefacte explosiu en un dels locals del Bulevard 32 de Figueres, que connecta amb el carrer Sant Llàtzer, ocasionant un incendi de grans dimensions. El foc es va estendre en pocs minuts per tota aquella ala del bulevard afectant altres locals, alguns amb negocis en actiu, i obligant a evacuar ràpidament comerciants i veïns dels pisos superiors. Cinc mesos més tard, el record d'aquella jornada tràgica continua viu.

Imatges de l'estat actual del Bulevard 32 de Figueres, afectat per un incendi

Veure Galeria

L’artesana Núria Ortega Bosch mira amb tristesa cap al fons de la galeria on hi havia el seu taller fa només cinc mesos. El foc ho va consumir tot: cinc màquines de cosir, una remalladora, eines, teles, fils, bijuteria, bosses de mà, nines fofutxes i pinyates que fa personalitzades... Només amb maquinària, adquirida amb anys de treball, ha perdut tres mil euros. En material la pèrdua "és incomptable". Va omplir quinze bosses industrials. "Se’m van cremar els somnis, és desolador", reconeix. Feia tot just un mes i mig que havia començat a instal·lar-s’hi i quinze dies a treballar amb molta il·lusió. Era el seu primer espai propi. "No vaig tenir temps de res", diu. Ni d’acabar de tramitar l’assegurança. El seu local es trobava a tocar l’establiment sinistrat i si en aquell moment hagués estat allà potser no ho explica. Li va anar d’un pèl perquè al matí sí que hi era amb la seva filla petita, però la llum fallava i va decidir continuar des de casa. La màquina de cosir que se’n va endur i la roba que havia d’acabar va ser tot el que va salvar, junt amb una bossa rescatada pels Bombers.

Núria Ortega: "En maquinària he perdut 3.000 euros; en material la pèrdua és incomptable"

Núria Ortega ha passat tres mesos molt aturada i encara li costa. "No remunto, ara vaig fent dia a dia", admet. La vivència i la pèrdua d’anys de treball se li han incrustat dins i encara està paint el trauma. Ara, amb el suport incondicional de la família i amics, ha decidit agafar un nou local, també al Bulevard 32, a la plaça interior. No ha volgut marxar perquè l’apassiona la seva feina. "La mare sempre em deia que em dediqués al que m’agrada i que si podia muntar-me alguna cosa, ho fes", recorda. A ella li vol dedicar, a mitjà termini, una col·lecció limitada amb bosses de mà i bijuteria. "Ella és una motivació", diu. Malgrat veure les vitrines, que li han deixat, buides, i tot i ser conscient que ha de començar de zero, com quan va iniciar-se en l’ofici fent fires arreu del país, l’acompanya la calidesa dels altres comerciants del Bulevard i el suport que ha rebut dels propietaris, tant del local sinistrat com de l’actual que encara està condicionant amb restes de material que tenia per casa seva i de la família. "Ara toca remuntar-ho tot, però costa, m’ha tocat molt la fibra". Creu que quan posi el nou nom, faci l’aparador i obri portes, començarà, per a ella, una nova etapa: "Vull enfocar-ho diferent. Si començo de zero, ho faré de tot". Com a símbol del renaixement, la nova remalladora que li acaba de regalar el seu pare.

Laura Mesas: "Va ser com en una pel·lícula; sentia petar vidres i no sabia què passava, tot era negre"

Qui sí que hi eren quan va passar tot són la dissenyadora de roba d’esports artístics, Laura Mesas, de FlywithLaura, i la dissenyadora i modista Nilda Porcelo, de Tèxtil Figueres. Laura Mesas fa tres anys que té el taller al Bulevard 32. Aquell 5 de juny, explica, "vaig veure l’ombra d’un home amb una barra i com petava el vidre del local". Després l’explosió, "una bola de foc i en trenta segons tot era un núvol negre". Laura Mesas només va tenir temps "d’agafar les claus, que eren a la porta i el mòbil que el duia a les mans i sortir corrents avisant a tothom. Era un moment de caos. Va ser com en una pel·lícula: sentia petar vidres i no sabia què passava, tot era negre". Lloa la feina dels Bombers i la seva ràpida actuació, però a l’exterior va patir molt perquè en el taller tenia feina de mesos: dos-cents vestits per entregar en una setmana i el seu vestit de núvia perquè es casava el mes següent. La sort va ser que el foc no va entrar a la plaça interior. Al local només hi havia sutge, la roba feia pudor i tot era moll. 

Leo Castellá i Nilda Porcelo: "Una persona pot no estar conforme amb un treball meu, però no em tirarà una bomba, dirà que no li agrada o em posarà una mala ressenya"

Per la seva part, Nilda Porcelo descriu aquell dia com a "tètric". Quan va sentir l’explosió, va pensar en un accident de cotxe, però el seu marit, Leo Castellá, va arribar corrent per alertar-la. "Va ser molt traumàtic perquè no entenia què passava i la idea d’endur-t’ho tot i no poder-te endur res", diu. Al local tenien de tot: vestits de festa, teles, roba d’altres persones…. Ells van tenir sort i no van perdre res, però mantenen un sentiment de tristesa pels que ho han perdut tot i la incertesa pel present i el futur. Castellá reconeix que "veure com el fum i el foc cobraven vida és impressionant". Avui encara no entenen com algú pot fer una cosa així. "Una persona pot marxar disconforme amb un treball meu, però no em tirarà una bomba, em dirà que no li agrada", diu Porcelo. "O et posarà una mala ressenya", afegeix el seu marit. Ara treballen a porta tancada, amb moltes restriccions, sense saber què poden i què no poden fer. L’afectació és total perquè les obres impedeixen el pas de la gent. "D’un dia per un altre ens va canviar la realitat laboral", lamenten. Van pensar a marxar, però no és fàcil: "Haver de marxar per una cosa que no és culpa nostra et fa sentir impotència". Han optat, doncs, per "resistir".

Subscriu-te per seguir llegint