Poncho Martínez (Ciutat de Mèxic, 1964) fa trenta-dos anys que viu a l’Estat espanyol, deu d’aquests a València, on va iniciar la seva gran passió pel món de l’enquadernació, de la qual és un expert i un creador instintiu i admirat. Format en fotografia i cinema, Martínez va aventurar-se en aquest nou camí en voler crear el seu propi llibre de fotografia. Així va fer un monogràfic de dos anys a l’Escola d’Arts i Oficis de València i, posteriorment, un grau d’enquadernació a la Llotja de Barcelona fins al dia d’avui quan és ell qui imparteix seminaris i cursos arreu, un dels darrers a Portbou. També ha treballat amb nombrosos artistes com PereJaume, Carles Pazos, Antoni Muntadas o Cesca Llopis. «He tingut la fortuna de trobar gent molt interessant en el camí», admet, entre ells els responsables de l’editorial d’obra gràfica Tinta Invisible de Barcelona que enguany celebren vint-i-cinc anys.
Aquest artesà dels llibres d’autor i de bibliòfil, que va estudiar català a Mèxic amb el mètode Digui, digui i que escoltava cançons de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Raimon interpretades per un amic del seu germà, se sent privilegiat en haver «pogut fer del meu ofici la meva passió». Darrere, però, s’amaga una intensa dedicació i curiositat. Comparteix la idea que el llibre és un dels invents més extraordinaris de l’home, que «ha tingut una gran evolució: des del llibre oral, una pedra, una pell d’animal fins al llibre virtual». Per a ell, no es tracta de si és un suport, sinó que «és un concepte, una manera de fer».
Poncho Martínez explica que molts artistes arriben al món del llibre des de disciplines diverses: el disseny gràfic, l’escultura, la fotografia o la pintura, també l’escriptura, i que el llibre d’artista «és una eina, com ho va ser, en el seu moment, la instal·lació o la performance». No sap si serà una moda passatgera, però copsa ara un gran interès. Confirma que hi ha moltes vies quan s’engega un projecte. Alguns creadors arriben al seu taller del Poble Sec amb les idees molt clares, de principi a fi; altres es deixen guiar pel seu mestratge i el conviden a fer-los un prototip per iniciar el trajecte. Amb molts d’ells comparteix la sensació de «caminar junts» i d’establir «un diàleg». També la d’emocionar-se a cada pas. «El llibre és com un film o com la música, espai-temps. És un objecte, tal qual, però, si hi interacciones, pots extreure’n molta més informació de la que té a escala visual, tàctil, sonora, olfactiva, fins i tot, gustativa, és la riquesa de qualsevol obra d’art».
Per aconseguir tot això, Martínez incideix que cal «humilitat» i fer les coses «amb coneixement». A Portbou, així, va endinsar els assistents en les possibilitats que genera el paper, que copsessin com «d’un full pla, bidimensional, a través de la manipulació, dels plecs, aquest es pot convertir en un objecte tridimensional, suport que pot servir per a la il·lustració, l’escriptura o la fotografia». També els va transmetre com el llibre és «espai d’experimentació i creació, on les fronteres les marques tu» i s’estenen «fins allà on vols arribar».
Poncho Martínez sempre parla «de precisió, mai de perfecció, perquè aquesta no existeix». La precisió implica, entre altres coses, mesurar bé, utilitzar unes eines idònies, alhora que treballar amb les mans i fer-ho amb delicadesa. «Cada feina ho demana i no per ser senzill, ha de ser mal fet», diu, tot afegint que ningú no es pot amagar sota l’argument que és una feina manual. «Ha d’existir sempre un respecte, també amb el treball d’un mateix i de l’altre, a més de per a aquells que l’adquiriran». Aquesta feina manual també aporta gratificació. Parla del moment quasi zen que es viu cosint i relligant llibres, de la paciència que transmet, de trobar el propi ritme, antídot a aquest temps accelerat i virtual.
Diàriament, Martínez se sorprèn gratament de l’interès que continua despertant el món del llibre i agraeix el fet de poder transmetre els seus coneixements a alumnes àvids per entendre. «La docència és una manera d’autoalimentar-me, de fer-me preguntes», diu. Així, amb ells crea ponts que van molt més enllà d’impartir-los un curs, busca generar «un espai de creació». Martínez, a més, és del parer que «no et pots guardar per tu allò que saps perquè et morts i es perd; cal ensenyar i motivar», reflexiona. També vol que «perdin la por a equivocar-se» perquè és el primer pas per aprendre «i trobar solucions, que investiguin, que experimentin i, sobretot, que gaudeixin». També ho fa quan imparteix algun curs als infants del seu barri, cosa que li permet involucrar-se. «Som éssers socials i en la mesura que podem incidir, estem fent tasca».
La feina feta amb aquesta passió també té recompensa. Així, per exemple, Poncho Martínez va compartir part del Premi del Ministerio de Cultura el 2022 a llibre de bibliòfil per l’edició de La vida de Lazarillo de Tormes y de sus fortunas y adversidades, un projecte que actualitza i apropa textos clàssics sense alterar-los, impulsat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de València, on anualment imparteix un taller. L’any vinent ho farà, també, a la seva terra, a Mèxic.
