«El dol i el trauma no desapareixen, hi convius»

Després de graduar-se en psicologia, Marina Colomer dugué a terme dues formacions més, el màster en psicologia oficial, que és el que «t’habilita per ser psicòloga, ja que amb la carrera sola no pots exercir». També ha fet altres cursos pel col·legi oficial, així com de dol, teràpia familiar i EMDR, «per treballar el trauma». Detalla i afegeix que «necessites una formació especial i un cop l’any et formes amb professionals especialitzats en el tema».

Segons Colomer, l’aspecte professional del trauma és nou i n’hi ha de dos tipus, en què sosté que la T-Gran es vincula amb un accident, una violació o un tsunami, «fets concrets», precisa. D’altra banda, la T-petita es relaciona amb el vincle entre les persones. Així i tot, destaca que el trauma no és el mateix per a tothom i depèn de la vivència de la persona, la qual, d’acord amb ella, l’educació té un paper molt important. En aquest sentit, «si has tingut uns pares molt autoritaris, que t’han generat una pressió constant», diu, això pot desencadenar un trauma, perquè «ha tingut un impacte en tu», declara.

Com a psicòloga, coneix la línia de vida del seu pacient per entendre el funcionament de la persona: pors i creences, per tal d’empatitzar amb l’impacte que ha tingut a la seva vida «si has tingut un accident d’avió, és més fàcil que tinguis por a pujar-hi», matisa. En aquest cas, es tractaria d’un trauma T-gran, un fet determinat.

La jove treballa a l’Hospital Josep Trueta de Girona, a través del Grup Mutuam, perquè l’hospital tingui, en aquest cas, «dues psicòlogues», exposa que formen Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) per atendre malaltia crònica o complexa, malaltia avançada i també situació d’últims dies, en què, tot i tenir formació en infants, «allà estic amb adults», encara que fan intervenció amb les famílies, hi ha una especialista en pediatria.

La mort és un dels temes que treballa Marina Colomer. «En un pronòstic de final de vida, no és gens fàcil parlar-ne ni per a la família ni per al malalt», i, per això, la seva figura és facilitar, assessorar i reordenar les vivències i emocions que apareixen en «aquest període tan impactant», concisa. En el seu cas, treballa a la planta de neurologia, neurocirurgia, pneumologia, cardiologia, «aquests són els principals». En aquesta mateixa línia, aplica un acompanyament del pacient i el seu entorn afectiu que tenen dificultats per adaptar-se al succés, de manera que guia la posició que adquireix família i afectat, perquè sigui un procés més amè, així com «identificar les emocions i donar suport en aquests eixos emocionals», ja que assegura que «hi ha moltes classes de dol».

Són molts els contextos d’aquesta àrea hospitalària, i el procés de dol el pateixen afectat i el seu cercle. Acceptar que «el moment ha arribat, no és fàcil» i corrobora que, en aquests moments, s’hi adhereixen «moments de silenci», en què les persones es posen una bena als ulls, per negar un fet que passarà tard o d’hora. Per aquest motiu, més enllà de la prevenció, ella intenta fer «un dol saludable», perquè afrontar-ho requereix una comunicació que de vegades és complicada.

De fet, les teories del dol especifica que ja no són les fases típiques, «parlem d’un model dinàmic i versàtil», en què l’ordre no és jeràrquic ni igual per a tothom, sinó que «fluctua», sense obviar que cada tradició cultural té una creença diferent de la mort. Defineix 4 dimensions, «trauma o xoc emocional; protecció; connexió i integració i creixement». Igualment, corrobora que «el dolor no desapareix, aprens a conviure-hi» i cal deixar florir les emocions per «identificar-les, validar-les i decidir si gestionar-les, quan la intensitat d’aquestes disminueixin». Finalment, el document de voluntats anticipades, que coordina amb la Unitat-L, tracta a «deixar per escrit, com vols viure circumstàncies pal·liatives». La mort és un concepte tabú que socialment és difícil d’assumir pel dolor que genera, però, «si se’n parla, el podrem abordar», conclou.