«Fent aquests vaixells no m’he gastat ni cinc»

Quan Francisco Barceló Guanter es va jubilar el 2009 va descartar tenir un hort o gallines com li suggeria la seva dona i va decidir dedicar el temps lliure a una afició nova: la construcció de maquetes d’embarcacions, principalment històriques. Així va adequar un espai en el seu taller de fuster, ofici que va desenvolupar professionalment durant dècades, i des d’allà ha anat creant, de forma totalment artesana, aquestes rèpliques de vaixells partint només de fotografies i algunes dades documentals. El resultat: vint-i-set embarcacions de gran bellesa i detallisme que aquests dies es poden admirar a la sala d’exposicions de la Casa de Cultura de Llançà.

Barceló va néixer a Vilajuïga el 1942, però fa més de cinquanta anys que viu a Llançà on es va casar i va engegar el seu propi negoci com a fuster. De jove va provar diferents oficis –paleta, pintor, mecànic–, però va ser el treball manual amb la fusta el que el va enamorar. Va aprendre’n tots els secrets a Figueres, a Mobles Siqués i, tot seguit, va treballar durant una dècada a Ebenisteria Sayó fins que es va posar pel seu compte a Llançà, instal·lant un taller sota de casa i aprofitant la tirada del turisme i el boom de la construcció. El material sobrant de l’etapa com a fuster –fins i tot les carpetes de l’empresa que ara converteix en veles– li va servir per començar a modelar les primeres embarcacions i així ha continuat, reciclant. «No m’he gastat ni cinc, a part de la pintura o els fils», confirma Barceló qui mai utilitza cap plantilla. Comença buscant «imatges i mides pel mòbil» i va continuant per intuïció i ofici: primer la quilla, després les costelles i després ho revesteix amb tiretes de fusta deixant els interiors buits. «No dic que siguin perfectes, però tot això ho faig per mi». Mai hauria pensat a mostrar-ho en públic, però els Amics de Sant Silvestre, entitat de la qual Barceló és tresorer i a la qual està vinculat des de fa dècades, el van animar i ajudar a fer-ho.

Barceló reconeix que s’ha afeccionat molt. No compta el temps que li dedica a cada vaixell, però hi ha dies que es passa quatre hores al taller i jornades que ni hi entra. Al llarg d’aquests tretze anys, ha donat forma a quasi una trentena d’embarcacions. La primera va ser una de les caravel·les de Colom, La Niña, i una de les darreres, la Santa Maria. Entremig han anat sorgint altres naus històriques com el vaixell escola de l’armada espanyola Juan Sebastián Elcano, el Beagle amb què Darwin va fer la volta al món, l’Endurance de l’aventurer Shackleton o una canyonera francesa del segle XVI, que considera de les més difícils que ha fet. Algunes de les embarcacions reproduïdes reposen al fons del mar com el Titànic, el Gotheborg, el veler de fusta més gran del món enfonsat el 1745 o vaixells pirates dels segles XVI i XVII. Altres que foren capturades com la carraca portuguesa Madre de Dios o de les quals no se sap el destí com vaixells romans i un drakkar víking. Barceló també ha dissenyat naus que el connecten amb l’Empordà –l’Ictineu de Monturiol– i el Mediterrani, aquestes darreres barques d’arrossegament batejades amb els noms de les seves filles i netes.

Envoltat de totes aquestes creacions marineres, que no pensa vendre, Barceló confessa sorprenentment que la seva relació amb el mar no és massa estreta: «Als inicis de ser a Llançà, sortíem amb barca i agafava uns mareigs que vaig plegar; fa anys que no m’acosto a la platja». Això, però, no ha estat impediment per donar vida a naus imponents. La darrera que ja l’espera al taller, el pailebot centenari Santa Eulàlia, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.