«Jo no demano més drets que ningú»

«Soc Carlos i això és una cosa que faig servir per rodar, com tu fas servir les vambes per córrer», defineix Carlos Bermúdez. És soci i delegat del Grup Mifas Alt Empordà amb seu a Vilafant, tot i que durant molts anys s’ubicà a Figueres. El centre ha estat honorat en nom del senyor Pere Llonch, qui es quedà tetraplègic a causa d’un accident i en morir deixà part de la seva herència a l’associació. Per aquest motiu, el lloc rep el nom de Centre de dia Pere Llonch - Grup Mifas.

«Posa’t a la meva pell», van ser unes jornades celebrades durant els mesos de maig i juny 2022 i Mifas va ser un dels partícips, conjuntament amb altres entitats adreçades a persones amb diversitat funcional. Cada associació desenvolupà una activitat vinculada amb les barreres que es troben les persones cada dia i, la fundació, com a centre dirigit a persones amb discapacitat física, va portar deu cadires amb la voluntat que la gent del carrer experimentés les dificultats de pas dels carrers de Figueres que es troben les persones que van sobre rodes quotidianament. «Vam fer una ruta i m’anava aturant per exposar el problema, per exemple, d’algun rebaix massa alt per passar-hi», explica el delegat. Així i tot, declara que «bàsicament interessava a personal de l’Ajuntament i a la Policia Local, perquè la gent no estava per aquestes coses un dissabte al matí». Figueres és una ciutat que conserva, com a part del patrimoni històric, les llambordes a diferents zones, però complica l’accés al pas de les rodes i «canviar-ho suposa un bé per a tothom, allà on passem nosaltres, passa tothom», apunta Bermúdez. Mifas lluita per aquestes facilitats des del 1979 i, malgrat que alguns establiments han adaptat lavabos i rampes, també s’han incorporat pàrquings per a persones amb mobilitat reduïda (PMR) i s’estan anivellant els carrers a peu pla, però la falta d’empatia encara és vigent. «Una cosa és que l’entorn estigui adaptat, l’altra, ben adaptat, i l’última, que la gent ho respecti. Aquesta és una de les batalles més dures que tenim ara», diu. El problema rau, sobretot, quan en els PMR la gent aparca «per dos minuts» sabent que són zones específiques per a persones que tenen el dispositiu que ho acredita, tot i que, en moltes ocasions es fa un mal ús d’aquest i inhabiliten l’espai. De fet, aquesta actitud apàtica es reflecteix més en els adults qui, per les seves comoditats, actuen malament: «Aparquen sobre una vorera per descarregar els seus fills a l’escola». Per això, «es tracta d’una qüestió educacional» en aquest sentit i activitats com «posa’t a la meva pell» o altres xerrades que duen a terme des de Mifas a escoles per a conscienciar d’aquesta realitat social, va «més enllà de provar unes cadires».

En una capital on predomina la diversitat social en tots els sentits, en els últims anys s’han abordat projectes d’inclusió social, però el que indica aquesta inclusió és «una feina a dues bandes: presentar-te com ets tu i et veuran a tu», defineix el soci. Afegeix que les persones «t’ajuden, sense demanar-ho, per desconeixença i falta de visibilitat, però jo no demano més drets que ningú».

La societat ha evolucionat i, si es defensa la inclusió, s’ha d’incidir des d’una perspectiva que no diferenciï les persones pel que porten, sinó per qui són. Escoltar les persones és un requisit per aconseguir la inclusió i entendre que Mifas atén persones amb mobilitat reduïda, però promociona activitats per a tothom. Així mateix, impulsa el bàsquet sobre rodes, en què pot participar qualsevol persona que vulgui fer-ho.