Joan Manel Soldevilla sent com «un honor i un privilegi» ser el nou cònsol de Sildàvia de la ciutat de Figueres. Sildàvia és un país centreeuropeu, que alguns erudits situen cap als Balcans, d’altres cap a Ucraïna, o a l’antiga Galitzia. És un país de fronteres inconcretes que delimita, amb Bordúria, una potència que constantment el voldria ocupar. S’hi pot viatjar fàcilment, llegint alguns dels àlbums de les aventures de Tintín, especialment, El ceptre d’Ottokar, però també el trobem a Objectiu: la Lluna (el país és una important potència aerospacial), a Hem caminat damunt la lluna o L’afer Tornassol. Ara els seus habitants podran acostar-se al Museu del Joguet de Catalunya, seu del consolat, si no tenen documentació, o si tenen qualsevol problema. El consolat hi serà per a ells, i serà també, afegeix Soldevilla «un centre de difusió de la passió tintinaire».
A banda de cònsol, Soldevilla és un tintinaire actiu. Una passió que li ve, com a molts, de «la infància més aviat avançada, quan amb 10 o 12 anys agafes un àlbum de Tintín i el llegeixes amb devoció». Més endavant, als 17 o 18 anys, va descobrir que darrere de Tintín «també hi ha un gran personatge, Hergé, que feia un treball extraordinàriament metòdic».
A poc a poc
De mica en mica va anar col·leccionant edicions especials i es va anar capbussant en aquest món «sense adonar-se’n: no era un projecte, la vida m’hi ha dut». Va ser un dels fundadors de l’Associació 1001, de tintinaires de parla catalana, que amb quatre-cents o cinc-cents, és una de les més nombroses de totes les que existeixen al món.
El vincle Hergé-Dalí
Figueres té un vincle directe amb Hergé a través de Dalí: els dos artistes es coneixien i s’admiraven mútuament. Ara mateix es pot veure a Madrid una exposició sobre Hergé al Círculo de Bellas Artes fins al 19 de febrer, on es pot veure un telegrama que Dalí va enviar a Hergé, ple dels improperis del Capità Haddock i que és testimoni que Dalí llegia a Georges Remi, el nom real d’Hergé. Es van conèixer trobar en una festa. I Hergé va fer un petit homenatge a Dalí: «en el seu últim àlbum, del qual només tenim els esbossos, perquè Hergé va morir el 83, hi havia un personatge inspirat en Dalí».
El llegat d’Hergé té llums i ombres, però: l’àlbum Tintín al Congo té una mirada colonialista que ha estat assenyalada recentment. Considera, però, que justament un dels mèrits de Tintín és que és un reflex de la història del s. XX. Creu que és important conservar-ho i llegir-ho, perquè «si entenem com els europeus hem entès Àfrica entendrem els conflictes que actualment hi ha a Àfrica. No crec que s’hagi de prohibir. Fa una mica de vergonya, sí, però avergonyim-nos nosaltres».
En tot cas, la passió tintinaire està ben viva. Un dels testimonis és en l’existència de l’àlbum L’illa negra en traducció al cadaquesenc, publicat fa tot just uns mesos, que Soldevilla rep com «una alegria». Per al cònsol figuerenc de Sildàvia, les històries «tenen una cosa única que és universal, transfronterera i transgeneracional. Hi ha un relleu generacional, i el podem llegir en plenitud en els temps actuals». Hergé ja va ser considerat artista en vida, encara que fos dibuixant de còmic, un gènere que estava estigmatitzat per ser un gènere dirigit a nens. La grandesa de Tintín és precisament que va dirigit a nens de 7 a 77 anys.
