No podríem conèixer la història recent de casa nostra si no fos pel relat i les vivències en primera persona de la gent gran del nostre entorn. Persones que sempre val la pena aturar-se, seure i escoltar, per tal de conèixer el passat, per entendre el present i pensar en el futur. Precisament vaig seure al costat de Sebastià Callol, més conegut com a Tianet. Nascut el 23 de setembre de 1933, ha viscut sempre a l’Escala i ha participat durant molts anys en la vida del poble. El passat 18 de setembre, en el marc de la Festa de la Sal, se li va fer un homenatge a l’Alfolí de la Sal com a últim barriler del municipi i es va presentar el llibre El Barriler de la Col·lecció «Els oficis de la Festa de la Sal».

Nascut el 1933, Callol va començar a fer de barriler amb 12 anys fins que l'arribada del plàstic va acabar per arraconar la fusta. «La quantitat de barrils que es varen llançar va ser molt gran, a cents. Ara seria un patrimoni per tots els museus i es va llançar tot», reflexiona sobre el final de l'ofici de la seva vida

El 17 de setembre es va presentar el llibre El barriler i se li va fer un homenatge. S’ho esperava?

No m’ho esperava pas. Hi ha gent més vella que són abans que jo. Hem anat molts anys a la Festa de la Sal, 20 anys per ser exactes: des del 1997 fins a l’any 2017. Hi ha hagut dies força bons i dies no tant pel temps, però s’ha anat campejant.

Quan va començar a fer de barriler?

Entre 12 i 13 anys.

Encara era petit.

Aleshores no s’era petit. Eren temps molt diferents dels d’ara. Els mestres valien un imperi perquè entenien que si no anàvem a col·legi no era per fer campana, sinó que era perquè anàvem a treballar, a ajudar a casa, etc.

Qui li va ensenyar a fer barrils?

Me’n va ensenyar un mestre de mestres: en Pere Paltré Artigas, conegut com en Peret boter. Era un home molt seriós, molt bon home i que li agradava fer les coses molt ben fetes.

En Pere Paltré era l’amo d’on treballàveu?

Sí, treballava a Can Paltré.

A Can Paltré hi treballava gaire gent?

A vegades érem quatre, a vegades un, ja que depenia del temps. Quan bufava la tramuntana allà no hi havia feina, i quan va arribar el plàstic... tot perdut. A Can Paltré, hi treballàvem en Peret, en Pere Fajol conegut com en Pere mataporcs, en Marcel·lo Callol, que era el millor operari que hi ha hagut, el gendre d’en Peret i jo.

Amb el plàstic va acabar tot. Quants anys va fer barrils?

Una colla. Un any vam arribar a fer-ne 1.600. Són molts barrils, i en Peret ens va pagar un sopar a l’Hotel Ca la Neus. Parlo de fa molts dies.

Va acabar quan va arribar el plàstic?

Sí, en va fer via. La quantitat de barrils que es varen llançar va ser molt gran, a cents. Ara seria un patrimoni per tots els museus i es va llançar tot.

Us van obligar que fos de plàstic?

No, però mira: una galleda de plàstic segurament l’any que ve encara serà igual, però la fusta és molt diferent. No es pot comparar. A més, per fer-los era més laboriós. Per tal que no es perdés, quan als meus néts de ben petits van venir a la Festa de la Sal els hi vaig fer un casco petit, una bullola petita, una caixeta, barrilets...

Els barrils que fèieu quin ús tenien?

Els barrils eren per l’anxova i s’havien d’estrènyer bé perquè no passés ni una gota, ja que l’anxova necessita el brou.

A part de barrils què fèieu més?

Molts cascos. S’hi havien de fer dos forats perquè hi passés el brou perquè l’arengada, que era el que s’hi conservava, ha de ser ben seca. Fèiem molts barrils per a les anxoves, cascos per a les sardines, bulloles, tinars i de bótes n’arreglàvem alguna. A més, a la tardor arreglàvem semals i en fèiem molt poques. I també durant un període curt de temps amb l’avi Peret passàvem pels carrers, portàvem cescles i els arreglàvem al carrer mateix davant de cada casa que ho necessités

Com fèieu els barrils?

Venia el camió de can Solés que ens portava fustes de castanyer i les posàvem al carrer perquè s’assequessin. Posàvem un roc o dos a sobre per la tramuntana i quan era seca l’entràvem. L’avi Peret feia la serra a la mida del barril. Aleshores venia la feina més dura que era amb aquella garlopa grossa que li dèiem el ciment, assegut allà, que totes les mans sagnaven. Era el que hi havia. Quan això era fet, aleshores amb un motlle el muntàvem i posàvem el cescle de la testa i el cescle del ventre i cap al foc. Allà ho anàvem mullant i estrenyent amb el torn. Quan totes les dogues es tocaven, de seguida posàvem un cescle i cap a dins. Llavors deixàvem només els de cada cap i amb una eina que es deia dalla l’havies de polir i que quedés ben bé. Quan eren polits, als grossos hi posàvem sis cescles a cada cap i als petits cinc. Aleshores hi posàvem el cul. Quan n’hi havia una colla de fets jo posava dos dits d’aigua que no vessés ni una gota, i quan els entregàvem, els entregàvem segurs.

De tot el procés de fer barrils hi ha alguna part que li agradi més?

Home, la feina més dolça era la de mirar que no vessés, perquè havies d’anar mirant, la resta era molt dur. I el casco encara és més dur, perquè havies d’estar amorrat a terra 10 o 12 hores, i encara no sé com l’esquena s’aguanta. I el més dur és allò del ciment i el foc a l’estiu emprenyava.

Quina és la millor fusta pels barrils?

Nosaltres sempre treballàvem amb fusta de castanyer pels barrils. I pels cascos fèiem servir fusta de pi, i el pi bord era més bo que el pi de llei (el que fa pinyes).

A part de barriler de què més ha treballat?

De pescador sempre, aleshores a totes les cases n’hi havia. També de paleta, perquè va venir el boom aquest del turisme. I també vam portar quatre anys al bar de la Clota.

Canvia el gust de les anxoves de conservar-les en fusta o plàstic?

Millor en fusta. Tant el barril de vi com el de l’anxova quan eren ben «avinats» o «ensalobrats», com deien abans, era de deu. És una veritat com una casa de pagès. És com quan la gent posava l’aigua en càntirs de terrissa perquè l’aigua aguantava més fresca. No tenia cap secret això, però això era abans.

Vostè va veure la platja de les Barques amb les barques que li donen nom.

Aquest nom el trobo estrany si no n’hi ha cap.

Com era aleshores?

Era la vida del poble. Quan hi havia peix tothom reia: tothom en menjava, els botiguers cobraven, a nosaltres ens encarregaven feina... era un altre món i coses així ara ja no es valoren. Tothom ajudava, el poble era una família gran. Si trencaves la teranyina anaves a buscar el carro i el cavall i a estendre-la a la platja, i tothom era allà; si feies aigües, treies la barca i anaves a buscar el calafat a qualsevol hora i ningú es queixava dels cops... Es feien uns menjars que ara ja no sé si gaire gent els continua fent, com les anxoves amb arròs. I, per cert, a l’hivern, que feia més mal temps que ara, quan feia tramuntana tothom anava a petar la xerrada a la plaça del Sol d’en Saguer, però abans havíem d’haver pujat els bots de llum a dalt de tot de la platja i les barques al darrere perquè pesaven més.

Va participar molts anys a la festa de la Sal. Per què va participar-hi?

Es va dir que volien fer una cosa per recordar com era el poble abans, i mira, el primer any amb una colla vam representar com si fos una taverna. Has de pensar que abans a l’Escala hi havia quatre o cinc tavernes, cafès, etc. A l’hivern hi tenien un braser gros i la gent s’anava a escalfar allà, i es creava caliu. Hi anaven tots els pescadors. I no va ser el segon any de la Festa la Sal que vaig començar a fer-hi barrils, i des d’aleshores fins a l’any 2017, però no hi anava pas sol, hi participàvem amb tota la família.

Com és que va anar-hi tants anys?

El millor de tot era l’ambient que es creava.

Què li agradava més, l’ambient entre els participants o l’ambient dels visitants?

M’agradava tot, però sobretot entre els participants. Al principi era un altre món, ja que érem molts de la mateixa generació i, de l’any que vam començar, ara ja en falten molts.

La Festa de la Sal serveix per veure oficis que ja no existeixen.

Suposo que encara que aquí no existeixin, a altres llocs sí que ens deuen fer. N’hi ha d’altres que sí que han desaparegut.

Quins?

Fa molts anys hi havia dos serenos, un pel Pedró i un pel Passeig. S’encarregaven de despertar als pescadors a l’hora que s’havien d’aixecar per anar a mar. A la porta de les cases hi deixaven un pal i dues pedres i volia dir que l’havien de despertar a les 12 de la nit, una pedra era a la una, dues pedres a les dues, tres pedres a les tres i quatre pedres les quatre. De jovenets, que érem entremaliats, alguna vegada havíem tret o canviat alguna pedra per fer la broma. També hi havia l’agutzil que informava de tot el que passava al poble. Després les dones passaven a vendre peix carrer per carrer amb una gorba o per aquest temps també venien garotes a la plaça del Sol d’en Saguer. A finals de setembre, molts pescadors anàvem a fer pinyes per vendre els pinyons a can Quirze, i allà mateix també recollien les plomes i pells després de la Festa Major. A més, també anàvem a la vinya i a l’hort.

A part de la Festa de la Sal, ha participat activament a la vida del poble.

Com hem dit, a la Festa de la Sal, amb els gegants, la Festa de l’Anxova, a la cucanya de la Festa Major, a la festa dels vells... intentàvem fer el màxim que podíem.

També feia els ballets, no?

A partir del segon any que es van fer. A la plaça del Sol d’en Saguer s’hi reunia més gent que anxoves en un barril. Allà sí que hi havia gent. A mi els ballets que més m’agradava era el ball de bastons i el ball de les cintes. En aquest últim, jo era el que aguantava el pal del mig i passava a recollir la cinta de tothom, per això aquest braç ha quedat més llarg (riu). Amb els ballets fèiem moltes sortides com Palafrugell, Banyoles...

Fa uns dies va fer 89 anys, va viure la Guerra Civil de petit a l’Escala. Què en recorda?

Un dia el meu pare i el meu avi trasbalsaven el vi, el raïm quan s’ha collit es posa a la bóta i després d’un temps treu tota la porqueria. A mi em tenien allà quiet perquè era molt mogut, però em vaig escapar igual. Al cantó de casa jugàvem amb en Miquel Nicolau que aguantava en Miquel Fidel. Llavors va passar un home, que no recordo qui era, i ens va posar dins d’una quadra. Nosaltres dèiem que queien paperets del cel, perquè amb el sol brillaven i a aquella edat ens ho semblava, però eren bombes i de cop vam sentir-les petar. Quan vaig arribar a casa ja no em vaig moure gens. En va caure una al pont del passeig d’Empúries, damunt d’un carro allà mateix, una a un clot pròxim aquí i una altra sobre un home que venia de l’hort. També en van caure una la plaça de Pequín, allà hi tenia dues cosines i jo no hi vaig ser perquè no em tocava aquell dia perquè sempre anava a jugar allà... i en va caure una altra al carrer Brut, una o dues a la Punta i per sort moltes al mar. Una d’elles la vaig pescar amb el meu fill anys més tard. Va picar a l’elevador i en arribar a terra la Guàrdia Civil va fer venir els artificiers de Barcelona per fer-la explotar. Va ser per la tramuntana que vam rebre, no anaven a tirar pas aquí, però ens va tocar. Desastres, desastres... ni en el més enemic li desitjo les guerres... i cada dia n’hi ha.

En tots aquests anys també has vist canviar l’Escala.

No és l’Escala. Fa uns dies vam baixar-hi i només vaig trobar-me dues persones conegudes de tota la gentada hi havia. Abans ens coneixíem tots, no arribàvem a 3.000 habitants. Sembla que no pugui ser que l’Escala s’hagi quedat sense res, perquè aleshores tothom es dedicava a la mar: xarxaires, teranyinaires a dojo... i ara no ha quedat res. Hi havia 62 teranyines i ara n’hi ha dues o tres. I hi havia moltes fàbriques d’anxoves: la de can Joher, al costat hi havia la de can Solés, de la de Can Carlos Sureda, la del Galán, la d’en Lluís Callol, la de Francisco Serrats, la d’en Pepito Figueras, i també can Punxants i a can Massafont. A més, també hi havia particulars. Tothom es dedicava al mar.