L’art de Carme Porqueras Planas (1958) és tot «creació, emoció, amor». Explica que, des de petita, sempre ha estat una persona «molt emocional» i que sempre, també, li ha interessat l’art. Potser va ser l’herència que li va deixar el seu avi, l’arquitecte i pintor Joaquim Porqueras, un dels grans mestres del modernisme a Lleida. Encara ara evoca com, a casa, es rifaven les aquarel·les que ell pintava. Aquest record possiblement la va condicionar en el moment d’escollir la tècnica per començar a desplegar el seu món. Ho va fer just després que una de les seves filles va estar ingressada. L’art li va servir, aleshores, de catalitzador de tot allò que bullia dins seu, com també ho va ser fa un any després de la mort del seu fill, de 28 anys, afectat d’un trastorn mental. Les obres que el volen recordar s’exposen, per temps indefinit, a la Taverna de les Cols de Castelló d’Empúries.
Carme Porqueras va néixer a Barcelona, però des de fa quasi trenta anys viu a Castelló d’Empúries, poble on va néixer la seva mare i on l’avi, Pere Planas Figa, portava la farmàcia, a la plaça dels Homes. Carme Porqueras recorda haver viscut una infància feliç en el si d’una família de «persones bones». Es descriu a si mateixa com una persona inquieta. D’adolescent no li va interessar massa estudiar i als 18 anys va decidir volar a Londres per aprendre llengües, quelcom que sempre li havia interessat, com també «comunicar-me amb la gent». El desplaçament li va servir, a més, per fugir de la grisor que es vivia a Espanya. «Vaig arribar a Londres amb una maleta enorme i sense saber res d’anglès, només bus stop», rememora. Al cap de tres mesos, va trobar feina servint esmorzars: «No volia dependre dels pares, tenia amor propi, volia ser independent, sempre m’ha agradat ser molt lliure».
Carme Porqueras sempre ha estat un esperit aventurer: ha fet d’hostessa de vol, de model d’anuncis i papers al cinema, entre altres a Últimas tardes con Teresa de Gonzalo Herralde. L’interès pel món i per la gent l’ha dut a viatjar molt i a estudiar, ja de gran, amb fills i treballant, la carrera de Geografia, tot i que no la va concloure. En l’art, però, ha trobat una via per canalitzar tanta inquietud. Les primeres passes, dins el camp de l’aquarel·la, les va fer amb la castellonina Rosa Maria Quera. Quan va descobrir, poc després, el Museu de l’Aquarel·la de Llançà, aquell esclat de colors li va obrir un món: «Quan vaig veure aquells morats, taronges, em va impactar i vaig decidir pintar d’aquesta forma més moderna». Va ser així que va conèixer i va començar a fer classes amb Blanca Reig, filla de Ramon Reig, amb qui ara manté una estreta amistat. D’aquella experiència van néixer disset olis que es van exposar a Castelló. «Em feia molta vergonya treure la meva obra al carrer, era una cosa íntima», explica. Així va decidir crear un col·lectiu, Art Viu, obert a artistes de disciplines diverses. Era l’any 2014.
La primera proposta va ser Mar i cel, inspirada per la bellesa del paisatge empordanès, territori «privilegiat», i exposada a la capella de Santa Clara, a Castelló d’Empúries. Després arribarien altres motors inspiradors per al col·lectiu com l’obra de Maria Àngels Anglada, que Porqueras ha visitat a plaer, la de Fages o, aquests dies, el clam contra la guerra amb Flors per la Pau que s’exhibeix a la façana de la biblioteca de Castelló. A la dotzena d’integrants del col·lectiu els uneixen les ganes de compartir i un amor profund per l’art. Un amor i una sensació de pau que traspua en les delicades creacions, tant aquarel·les com olis, de la seva impulsora que ara pengen de les belles parets de la Taverna de les Cols.
