Quiosc

Empordà

L'Armentera
EL PERFIL Maria León Bolívar Dramaturga

«El teatre és un mirall, és tornar a les arrels»

Maria León Bolívar es confessa totalment enamorada del teatre, un art que ha explorat a través de facetes diverses: com actriu, dramaturga i directora. Ho fa des de l’Armentera, un paisatge que li ha robat el cor i on es va instal·lar amb la família fa cinc anys.

Maria León viu a l’Armentera des de fa cinc anys Arxiu personal

Maria León Bolívar (1970) creu fermament en el poder del teatre: «És màgic, és un mirall, és tornar a les arrels». És per aquest motiu, i perquè ho ha viscut en pròpia pell, que recomana a tothom fer-ne: «El teatre et permet treure’t les capes de les males experiències, capes que no permeten trobar-te el centre, el que és genuí d’un mateix». Ella ha viscut tota la vida seduïda per aquest art del qual ha fet ofici i vida, sigui com a actriu, dramaturga i directora teatral, i ara des de l’Armentera on va fixar la residència fa cinc anys. «Només veure l’espai, vam quedar enamorats de la zona, és un dels llocs més preciosos que he vist mai i aquí he contactat amb molts artistes, actors; la gent és fantàstica», confessa.

Maria León va néixer a Barcelona, però al cap de poc la família es va desplaçar a Lleida. Hi van viure fins que ella va tenir dotze anys. Aleshores va tocar moure’s de nou, aquest cop cap a terres gironines. Va ser durant aquells primers anys de vida que el seu idil·li amb el teatre va arrelar. Així es recorda de ben petita passejant amb els pares i fantasiejant amb les vides de persones que no coneixia fixant-se només en la roba que duien posada o en les paraules que pronunciaven. «Era com un joc per a mi. Sempre m’havia agradat escriure històries, ja a l’escola, i després representar-les», rememora. Va ser, però, al principi de la vintena, quan treballant en un resort alemany de Fuerteventura, aquesta vocació es va manifestar. «Allà donaven molta importància al món del teatre. Tant que tu ets una actriu que representa cada nit un espectacle i tens un director, una ballarina que t’ensenya, attrezzo... Va ser fantàstic i em va permetre entrar de ple i viure del teatre al cent per cent», reconeix.

De Fuerteventura, Maria León es va traslladar al sud d’Itàlia on va continuar acumulant experiència, aprenent nous vessants, tot treballant. No va ser fins uns quants anys més tard quan es va decidir a estudiar. Als trenta, al centre de formació teatral El Galliner i, deu anys més tard, a l’escola universitària ERAM, un camí que, diu, a ella li va anar molt bé perquè li va permetre estar en contacte amb dramaturgs molt bons que s’han fet un nom al país, com Pau Miró, o directors reputats. Malgrat tot, no amaga que, el fet de ser més gran i amb experiència, ja tenia «la personalitat totalment formada i una visió teatral» pròpia.

Maria León ha dirigit i dirigeix diversos grups teatrals. Dels més recents, La Gamberra Teatre de Sant Pere Pescador que es va estrenar l’any passat justament amb una obra seva, Federico en casa de Frasquita, una peça on León va bolcar tot l’amor que sentia per Lorca. Després de recórrer els paisatges vitals del poeta, que eren els seus propis i de la seva família, originària d’aquella zona d’Andalusia, va construir l’obra captant «aquell patir i aquella tragèdia lorquiana, una part real del sud d’Espanya». Val a dir que la companyia la presenta aviat al FITAG, el Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona.

Aquest vessant d’autora, però, la va iniciar escrivint un conte sobre el dol, Adéu avi, per a ajudar una de les seves filles a entendre i digerir la pèrdua de l’ésser estimat. A Mèxic, on va viure dos anys, va escriure Hijo del hielo, sobre la importància de mostrar els sentiments. En el text teatral va començar quan impulsà l’escola Gaudir Teatre, que va mantenir tretze anys i, posteriorment, traspassà. «Vaig començar a escriure dramatúrgies perquè trobava molt injust fer una obra i que només hi hagués dos protagonistes, volia que tothom tingués el mateix pes, que tots treballessin el seu interior, era com una teràpia», comenta tot afegint que no entén el teatre si no és en aquest vessant més social, com una reivindicació per parlar de coses importants. «No vull que allò que jo faig sigui un mer entreteniment, vull aportar el meu granet de sorra», admet. León assegura que treballar amb nens i joves és de les millors lliçons que ha viscut: «Aprenc molt amb ells, de la seva frescor, la seva espontaneïtat que mai podem perdre».

Compartir l'article

stats