Quiosc

Empordà

Figueres
ENTREVISTA Jordi Román Mosso d'esquadra

«Haver participat en una obra de Castellucci ha estat un gran regal»

Jordi Román forma part del cos de Mossos d’Esquadra des del 1999 i compagina la feina i la família amb la passió per les arts escèniques

Jordi Román es declara espectador del teatre i la música Emporda.info

El Mosso d’esquadra Jordi Román, de 51 anys, treballa a l’Àrea Penitenciària de la Policia de la Generalitat i es declara un gran espectador del teatre i de la música. Assidu de les butaques del públic de Temporada Alta, li va arribar un correu en què es demanaven figurants per a una obra de Romeo Castellucci. S’hi va inscriure i la sort li va somriure.

Per al muntatge Bros, del director escènic i dramaturg italià Romeo Castelluci, el mosso d’esquadra Jordi Román ha vestit l’uniforme que portaven els agents de policia nord-americans dels anys seixanta, i ha actuat a Temporada Alta, la tardor passada, i al Teatre Lliure, molt recentment, els dies 23 i 24 de juliol. A Bros, ell i la resta de figurants ni actuen ni improvisen, sinó que executen les accions com se’ls ordenen, en una obra que reflexiona sobre l’abús policial.

Què fa un mosso d’esquadra en un escenari teatral?

El teatre m’agrada des de fa uns anys i vaig molt a Temporada Alta a Girona. L’any passat, van demanar voluntaris d’una certa edat i alçada per a una obra de Romeo Castellucci. A mi aquest dramaturg m’agrada molt, és un erudit molt complex de seguir i, entenguis o no les seves obres, el cert és que té una estètica i una plàstica al·lucinants. Quan vaig veure que era una obra seva, em vaig apuntar com a voluntari. No pensava que m’agafessin, però pocs dies abans de l’obra a Girona, amb totes les entrades venudes, em van avisar. En dues tardes, vam assajar una obra molt xula i divertida.

Dues funcions a Temporada Alta i ara dues més al festival Grec, al Teatre Lliure de Barcelona.

Castellucci volta amb l’obra per tot Europa i, a cada ciutat, agafa figurants de la zona. Ara, quan el Grec li va dir que vingués a Barcelona, ens va demanar a les persones que havíem participat a Girona si volíem repetir. Ens ho havíem passat tan bé que tots vam tornar-hi.

En què ha consistit el seu paper a l’obra?

Jo pensava que seria un figurant sense gaire participació, però la realitat és que a tots els figurants el director ens fa fer moltes coses al llarg d’una hora i mitja. L’obra és molt intensa, és com un joc. Portes un auricular a l’orella i ell et va marcant el tempo i allò que has de fer en cada moment. L’experiència és molt maca i he tingut la sort de poder-la viure. He participat en quatre representacions d’una obra de Castellucci, un gran regal per a mi.

Entenc que haver participat en l’obra ha estat divertit per a vostè, però no és tan divertit el missatge que llança Bros, oi?

El missatge no és tan obvi com que la policia és violenta, és molt més profund. El missatge que jo hi veig al rerefons és el perquè de l’obediència humana, el perquè a vegades fas coses sense saber per què les fas i el fet de cedir la violència al poder. Hi ha moments de l’obra que són molt durs. Però, quan estàs a dins, saps que allò és un joc i que no hi ha ningú que estigui patint.

Vostè podia apreciar la reacció del públic?

És molt enriquidor veure que, tot i que tothom sap que és una obra de teatre, el públic queda molt impactat, molt astorat.

Els figurants, en l’obra, vesteixen l’uniforme de la policia de Nova York i participen, en certa manera, en un episodi d’abús policial. Què va sentir, sent vostè mateix policia?

Òbviament, quan estàs fent d’actor fas d’actor i no té res a veure amb la realitat. Però sí que penses en l’impacte que poden causar en el públic les escenes de violència, que, tot i que són molt rares, de vegades es produeixen. Per a mi, el que passa aquí és més aviat una cerimònia, com una missa negra d’una policia estranya que aconsegueix crear un nou integrant obedient. L’obra és molt de ciència-ficció i en cap moment la vaig posar en paral·lelisme amb la meva tasca habitual.

Defineixi la seva tasca del dia a dia, a manera de presentació.

Vaig estar setze anys a investigació, però vaig acabar molt esgotat perquè moltes vegades no podia fer la feina com a mi m’hauria agradat, sinó que s’havia de fer seguint el que es marcava per estructura jeràrquica. Quan van obrir la presó del Puig de les Basses, vaig anar-hi a treballar. A banda d’això, per a mi, fer teatre ha estat com una catarsi, he rebut ordres d’un director fent coses que sabia que quedarien boniques.

Compartir l'article

stats