Si la primavera busca escenari per mostrar la seva esplendor, ben segur el trobarà en un jardí de Navata gens amagat i en el qual sobresurten els pètals acolorits de fins a cent trenta varietats de roses. Un paradís propietat de Jaume Subirós Oriol (Navata, 1950), fill del Mas Carlets.
En Jaume ens rep amb la mirada del murri que sap que pot sorprendre els seus visitants si aquests són amants de les flors, i no s’equivoca. Ara li toca viure una etapa complicada de la vida, amb dificultats de mobilitat a causa d’una malaltia que li impedeix tenir cura del jardí com voldria. Abans, quan podia, hi dedicava bona part del seu temps. «Havia arribat a tenir més de dues-centes varietats de rosers, sempre m’han agradat, ja de ben petit, quan vivia al mas amb la mare», diu.
Jaume Subirós va perdre el pare quan tot just tenia dinou anys, la vigília d’haver de marxar a fer la mili cap a Canàries. Aquell fet li va estalviar el viatge per ser fill únic, però, a canvi, va fer cinc anys de servei treballant al mas ajudant la mare. «Els dies de cada dia teníem molta feina, llaurant amb el cavall i tenint cura del bestiar, menàvem conills i truges. Ella s’entretenia els diumenges, plantava rosers que comprava a plaça, a Figueres. I em vaig aficionar. En el mas, encara en queda algun».
Van haver de marxar de la finca agrícola, encara de la seva propietat, perquè s’hi sentien insegurs. «Jo vaig anar a treballar a Figueres i vam venir a viure en aquesta casa de Navata. Amb el trasllat, també vam portar algun roser cap al poble», relata. De jove va estudiar a l’escola amb el mestre Riera i, també, aprenia llatí amb mossèn Martirià. Va cursar Comerç, Batxillerat, examinant-se a l’Institut Ramon Muntaner, i va estar a punt d’anar a la universitat, on l’hi hauria agradat «estudiar disseny, és un món que sempre m’ha atret».
Quan va morir la mare, com no podia ser d’una altra manera, va preparar un ram de roses del jardí de casa i en va donar una a cada dona que havia anat a l’enterrament. «A ella, li agradava molt la varietat Cristal imperial vermella, a mi m’agraden més les roses blanques. Soc molt espiritual, representen la puresa, la sinceritat, tenen molts de valors» diu mentre ens mostra alguns dels molts quaderns on guarda poesies seves i d’altra gent que aprecia.
Bona part de la seva vida laboral la va passar a les oficines dels Germans Lorca, anant i venint, cada dia, entre Navata i Figueres.
El Parkinson el persegueix, però lluita per superar-lo. A casa, compta amb l’ajut d’Anna Maria Villareal i, per mantenir el jardí amb ordre, té al seu costat Eduad Sánchez. «Són dues grans persones i m’ajuden molt», afirma davant de l’ordinador mentre la seva amiga Quimeta Gou confirma, asseguda al seu costat, que en «Jaume és una ànima bona».
A Navata, ha estat un actiu col·laborador de moltes activitats i entitats locals. Reconeix que, d’entre totes les coses que no pot fer, troba a faltar «el ball, m’agradava molt ballar».
Si tornem al món de les roses, la seva passió, explica els bons temps de quan les anava a comprar a plaça, a Figueres. «Ara les plantes no viuen tant com abans, perquè les venen amb els peus molt petits. Abans en comprava a França, també, en un viver que servien molt bé. Moltes de les que tinc provenen d’allà». Va guanyar diversos premis en el concurs de Santa Creu, animat per Dolors Ferrussola.
«Les roses són la poesia de la vida», ens diu abans de marxar. «I la mare, Jaume, com es deia?», preguntem. «Rosa, com les roses», respon somrient.
