Passen pocs minuts de les cinc de la tarda i la gent s’acumula a la parada de l’Once que ha muntat Jessica Rovira a la cantonada de la riera Gingolers amb el carrer Tarragona, just a tocar la carnisseria Plana. Homes i dones repeteixen els mateixos desitjos: «Ven-me un número maco, que toqui!». I ella, amb simpatia, coneixent a tothom pel seu nom, comenta quins números té i proposa altres opcions per a capturar la sort. És un personatge popular, no hi ha cap dubte.
La vida de Jessica Rovira Fernández (Figueres, 1986), no ha estat fàcil, però és un exemple de superació en molts sentits. Filla única de Maria Fernández Casas i Francisco Rovira Casanovas, va estudiar per ser perruquera. De jove va començar a tenir marejos. Un d’aquests entrebancs de salut li va arribar, amb dinous anys, mentre conduïa. L’accident va ser inevitable. Li van detectar un tumor benigne al cap i, de tot plegat, li va quedar una discapacitat del trenta-nou per cent.
Durant un temps, va tenir cura dels seus avis a Maçanet de Cabrenys, mentre feia treballs de temporada. Un dia es va topar amb un «desaprensiu» que la va enganyar amb un cupó. «Aquell va ser el punt d’inflexió de la vida que porto ara. Vaig denunciar el cas a la direcció de l’Once i, no només em van escoltar, sinó que vaig acabar entrant a treballar a l’organització com a venedora a Roses».
Ho explica amb entusiasme i ho té clar: «Recomano a tothom qui tingui una discapacitat que piqui a la seva porta, m’han ajudat molt i, sobretot, m’han ofert la possibilitat de treballar en una feina que m’agrada i que em fa oblidar el problema que tinc».
Per a ella «el més important són els clients, en tinc de molt fidels. Ens coneixem, parlem, ens veiem quasi cada dia». També parla bé dels companys de professió. «Ens entenem bé, sobretot amb l’Eva i en Domingo, sempre anem a una. Segurament si tots féssim el mateix, aconseguiríem més coses». No amaga que li agradaria «disposar d’una cabina estable, abans a Roses n’hi havia hagut dues i ara no n’hi ha cap», però, belluguet com és, té clar que «sempre seré allà on toqui anar, sigui per a portar i recollir cupons, o sigui per anar a fer substitucions a altres poblacions».
«Em considero una supervivent. Sempre he hagut de lluitar molt i he tingut els meus pares, que viuen a Palau-saverdera, al costat. En el seu moment, en lloc de quedar-me al llit, vaig dir-me ‘lluitaré’, i ho vaig fer per a començar a caminar de nou».
Admira «la feina que fan i la capacitat que tenen les persones invidents de l’Once que he conegut» i té paraules d’agraïment cap a directius i gestors de l’Organització: «En Franc, en Dani, en Guillermo, l’Assun... En diria molts».
Durant la pandèmia, com tothom, ho va passar malament. «Quan va acabar el confinament, el juny de 2020, estava fent una substitució a Olot. La gent sortia al carrer amb ganes de fer coses, comprar cupons per buscar la sort i conversar. Penso que els venedors som una mica psicòlegs, hem d’escoltar molt. Hi ha gent que en tot el dia potser només troba conversa amb nosaltres». I afegeix, «una dona gran, a Figueres, em va explicar que la madastra la maltractava de petita i que els fills no l‘havien anat a veure durant la pandèmia. La vaig abraçar, va ser la millor resposta que li podia donar».
Per a la Jessica «vendre cupons s’ha convertit en una passió i en una manera de relacionar-me amb tothom. L’Once m’ha ajudat a integrar-me laboralment quan més difícil ho tenia».
