Actiu, vital, energètic. Són adjectius que li escauen a la perfecció a Àngel Reynal (1959). Fotògraf de professió, un ofici que ha après a estimar intensament a través de la premsa, també practica des de fa quasi una dècada l’art de l’apicultura. Ho fa per afició, per la calma que li transmet, però també per responsabilitat i respecte vers la natura.
Àngel Reynal va néixer a Agullana, on ha tornat a instal·lar-se fa poc després d’uns anys vivint a Figueres. El seu pare era paleta i la mare treballava en una de les fàbriques taperes del poble. Eren uns temps aquells on els veïns ho tenien tot a mà i els carrers i les places eren espais compartits. Ho explica tot recordant la seva infantesa i adolescència que, admet, «no canviaria per res».
Quan tenia quinze anys, els pares van regalar-li una càmera, però admet que «era molt negat per la fotografia» i quasi no l’utilitzava. Un bon dia, ja amb trenta anys, treballant a Figueres, a l’estació d’autobusos, el fotògraf de premsa Pere Puértolas, que feia fotografies pel Setmanari de l’Alt Empordà i Diari de Girona, li va demanar si podia ajudar-lo cobrint una volta ciclista que passava a tocar. «Em va deixar sorprenentment la seva reflex i vaig fer el que vaig poder», recorda. Allò es va repetir més cops i, davant d’una proposta del Diari de Girona, va deixar la seva feina i es va bolcar en el nou ofici. «M’hi vaig anar ficant, totalment autodidacta, tot i que ningú ho és del tot, i vaig veure que m’agradava molt», explica. Poques setmanes després de fer aquest pas, va morir Salvador Dalí, quelcom que el va marcar molt, ja que en no res es va veure envoltat de «primeres espases» de la fotografia de premsa. «Mirava el que feia jo i el que feien ells i veia que no anava pas malament», diu. Així va prendre consciència que allò era el que volia fer, «ser un espectador d’excepció i poder opinar». Ho ha fet els darrers trenta anys per diferents mitjans: Diari de Girona, Efe, Revista de Girona i, també, per aquest setmanari.
Reynal no amaga que amb la fotografia de premsa ha viscut moments delicats: «He plorat molt, darrere la càmera, m’he emocionat molt, aquest ofici m’ha ensenyat molt de la vida, he vist el patiment, l’alegria, desastres naturals, accidents». També ha assumit riscos. Quan va començar, els protocols no estaven tan marcats com ara, «tot era molt precari», i la premsa podia accedir amb facilitat arreu. «No hi havia filtres, el filtre eres tu mateix», afirma tot afegint que no veu malament que ara cossos policials i d’emergències ja facilitin imatges als mitjans.
El fotògraf és del parer que la premsa mai ha donat a la part gràfica «la importància que es mereix». «Una imatge explicativa, a la portada o a l’interior, fa aturar el lector i, si no ho fa, no has aconseguit res», afirma contundent. Lamenta haver viscut en pròpia pell com es retallaven imatges sense criteri perdent del tot el relat. «Els humans mirem des que existim, tots tenim potencial gràfic», però allò que diferencia a cada fotògraf és el que transmet. Ell ho ha desenvolupat també des d’un altre vessant, l’artístic, participant en propostes com Empordoneses.
Àngel Reynal també ha buscat un punt de fuga i l’ha trobat en l’apicultura, una pràctica que va conèixer fent un reportatge. Ara, en un camp de Masarac, hi té quinze ruscos d’abelles i la seva il·lusió seria apropar aquest món «massa tancat» a les escoles, perquè els infants entenguin la fragilitat i importància d’aquest ecosistema. Una altra via d’escapament és córrer, una activitat «addictiva» que practica fa anys. Ara s’ha marcat com a repte fer corrent el camí portuguès de Sant Jaume, en set dies, tot sol. «Aquest camí és més enllà d’un camí, és tota la creença que l’envolta. Tothom l’hauria de fer algun cop a la vida, és una manera de trobar-te a tu mateix, de fer un reset i de veure els teus propis límits».
