ENTREVISTA | Anna Teixidor Periodista

«Parlar del 17-A a Ripoll és un tabú, la gent no vol recordar»

La figuerenca Anna Teixidor, autora del llibre «Sense por de morir. Els silencis del 17A», forma part del comitè de redacció del film «800 metros»

La periodista Anna Teixidor

La periodista Anna Teixidor / BORJA BALSERA

Albert Soler / DDG

Netflix va estrenar divendres «800 metros», docusèrie dirigida per Elías León que aborda per què joves suposadament integrats decideixen morir matant en els atemptats a Barcelona i Cambrils. La figuerenca Anna Teixidor, autora del llibre «Sense por de morir. Els silencis del 17A», forma part del comitè de redacció del film.

Vostè es va interessar de seguida per la part oculta dels atemptats.

Em vaig posar a investigar des del moment que van ocórrer els fets. Durant tres anys, vaig anar cada setmana a Ripoll, per conèixer l’entorn.

Fent immersió?

Intentant anar una mica més enllà. D‘aquí va sortir el llibre, i a partir del llibre vaig rebre trucades de diversos productors. Em vaig decidir per l’oferta que tenia a dins, professionals que ja havien demostrat treballar acuradament temes semblants. Al final hem sabut compaginar cinema i periodisme. I vull recalcar que ho hem fet per les persones que van morir, pels ferits i per les seves famílies.

Ha quedat satisfeta del resultat?

Sí, i això que en format cinematogràfic el ritme és molt important, és entreteniment. Ens hi vam esforçar molt, però és un tema mot complex, la gent té por.

Encara?

Sí. A Ripoll, parlar d’aquest tema és un tabú, la gent no vol recordar. Hi ha una forta pressió de la comunitat musulmana perquè la gent no parli amb els mitjans. Molta gent de l’entorn d’aquells joves -familiars i amics- encara no han superat el dol. Ni el superaran.

Déu n’hi do.

Amb una noia que no en volia parlar, vaig anar a passejar a prop del riu, a Campdevànol. I en començar a parlar es va posar a plorar. De tantes contradiccions que tenia a dins, de no entendre com amics seus havien fet allò. Tot això, quatre anys després dels fets. Trobo que l’entorn, sobretot els amics, no han tingut gaire suport psicològic.

Va trobar gaires portes tancades?

Amb el temps he pogut parlar amb quasi totes les famílies dels terroristes. No és fàcil. Les famílies dels autors materials continuen vivint a Ripoll. Volen saber, entendre què va passar. Durant un temps, van patir setge continu dels mitjans.

I vostè com ho va aconseguir?

Anant a poc a poc. Sense pressa. Molts dies vaig anar a Ripoll, vaig observar, i vaig tornar a casa sense fer cap pregunta. L’única manera és que agafin confiança, a Ripoll ningú vol presentar ningú a un periodista. A Ripoll es coneix tothom, per tant, tothom sap si aquell foraster és periodista o és policia secret.

Com s’assoleix, la confiança?

Per exemple, m’interessava parlar amb la germana d’un autor, alhora cosina de dos altres. La vaig estar observant durant dies, abans de parlar-hi. Fins que un dia m’hi vaig atansar i li vaig regalar el llibre que havia escrit sobre els joves que anaven a Síria a lluitar. Em va rebre bé, vam estar parlant enmig del carrer. Vam començar una relació i encara la mantenim.

Què va trobar, en aquestes famílies?

Tot un drama. Moltes preguntes, molt sentiment de culpabilitat, fins i tot de traïció d’aquests nois cap als familiars.

Què falta per saber?

Hi ha moltes preguntes, encara. Per què Abdelbaki Es Satty , l’imam, decideix anar a Ripoll? Sap que hi ha un grup de simpatitzants d’Estat Islàmic, o algú li fa anar? Abans dels atemptats, 200 o 300 persones de l’estat espanyol van anar a combatre a Síria i Iraq: quins contactes van tenir amb Es Satty o amb els joves terroristes? També cal conèixer les connexions internacionals, segur que n’hi havia, només entrar a Facebook jo trobava gent d’Estat Islàmic de tot Europa.

I el paper del CNI?

El CNI ha admès que va tenir relació amb Es Satty. Cal que aclareixin quina relació. Sanz Roldán, aleshores director del CNI, em va dir per telèfon que en un moment o altre parlaria d’aquest tema.

Aquesta obscuritat dona peu a teories que hi involucren l’estat espanyol?

Algunes informacions acusen els serveis secrets d’Espanya. Ara bé, en aquestes informacions no hi ha cap prova. Com a periodista ho has de qüestionar tot, inclús l’estat, però has d’aportar proves. El que no es pot fer és especular. Durant els darrers anys s’han atiat teories conspiratòries, però, per mi, els periodistes només podem explicar fets provats.