Nascut a Sao Paulo (Brasil) l'any 1964, l’artista i abellaire Noel Tatú viu i treballa a Espolla, lluny de Granollers, on va tenir una galeria d’art, buscant els espais comuns entre la sensibilitat artística i l’ecologia, el tracte amb la natura i la percepció del món.

Noel Martí Sanz és més conegut pel seu sobrenom, Noel Tatú. Fill de dos catalans exiliats al Brasil que es van conèixer al Casal Català, ben aviat va tornar a la seva terra per començar a impregnar-se d’un nucli familiar fortament vinculat a l’art. Un punt de partida d’una figura que assegura que «sempre m’ha costat encaixar aquí». Potser precisament per aquest caràcter erràtic respecte a l’escenari català, Tatú suma una llarga llista d’obres i performance a pràcticament tot Barcelona i la resta del territori. Després de tancar la galeria d’art Dadà de Granollers, l’artista decideix embarcar-se una nova aventura vital: les abelles i la mel.

«El món està canviant i ha d’arribar una onada que pot ser molt interessant. L’art com l’enteníem ja no li veia un futur. El problema és que no ha canviat, i ho ha de fer per poder atrapar la societat. L’art s’està quedant enquistat en el segle XX», explica Tatú sobre la seva perspectiva artística, un camí que l’ha acabat portant a la via natural. Aquesta representa el pas cap a la seva altra dedicació actual, l’elaboració de mel, intentant assegurar la mínima intervenció de factors que no representin la natura. Una mel pura que busca parafrasejar amb la nova via artística que Tatú intenta desenvolupar en aquests moments. «Amb el pas del temps, he anat forjant un altre món possible de l’art. El baso en què qualsevol pot ser artista i qualsevol cosa pot ser art, carregant-se l’elitisme que deriva en estatus i egos. L’art obre unes portes que passen pel filtre, després», afegeix.

Amb una reflexió clara sobre el passat, l’artista considera que tot el que passa en l’actualitat ve influenciat pel segle XX, des de la faceta artística, fins a com està estructurada la societat o la mateixa industrialització, una mercantilització que també està present en un món on Tatú ha buscat sempre jugar fora del circuit preestablert. «No soc un relacions públiques de l’art, que és el que fan la majoria d’artistes actuals. N’hi ha uns quants que remenen les cireres; jo sempre he anat quan no tocava i m’he aguantat sense haver d’entrar en la burocràcia. És una reputació fundada fora del sistema, ja que no saps fins a on arriba la gestoria i on comença l’art», afegeix.

La natura, la mel i l’estela

Tatú s’ha immers en la natura. Després de rebre les influències de la revolució americana, Henry David Thoreau o el moviment hippy, entre molts altres, l’artista assegura que «hi ha un cicle que és perpetu. El que ens està passant amb la natura ja passava. Thoreau ja parlava de l’ecologia i veus uns cicles on la natura es torna el cercle de les coses. Ens estem carregant la natura i ens hauríem de plantejar moltes coses».

Les abelles sempre han estat un símbol de la natura. Per a Tatú representen aquell nexe amb allò natural a la seva vida, un camí per a descobrir, o recuperar, una sensibilitat que va més enllà de la persona o d’allò material, reivindicant el valor de tot el que no ho és. «Estic en aquell moment d’investigar, d’adonar-me de la sensibilitat de tot, que no té res a veure amb el que portem a la motxilla fins ara. Aquesta inquietud m’està transformant ella a mi. Una nova sensibilitat al voltant de les coses, que em sembla un bon principi artístic», comenta.

Entenent l’art com a una actitud davant la vida, i l’elaboració de mel com un camí que va més enllà del fet en si, Tatú assegura que «potser no hem entès de què va la pel·lícula». La natura està molt castigada, l’art està enquistat en temps passats, adulterats per la massa i la burocràcia, però, a Espolla, encara es vol viure d’una altra manera; deixant una dolça estela peculiar, fora del circuit.