Rafel Callol i Garcia (l’Escala, 1971) és un autònom escalenc amb el seu negoci censat a Torroella de Fluvià. Malgrat tot, ha pogut voltar món a través del corall, podent anar a treballar a les Illes Balears, el Marroc i a Sicília, on va conèixer a la seva dona, amb la qual va tenir un fill. «Vaig néixer en una família de pescadors a l’Escala. Tinc els papers del meu rebesavi, que ja era gent de mar. Jo anava a darrere del pare i de l’avi i pescava amb la teranyina», explica aquest escalenc de cinquanta anys ja complerts. Callol, amb quinze anys, ja treballava amb el seu pare i feia d’electricista. Va anar a fer el servei militar i s’ho va combinar fent diverses coses relacionades amb el mar.

«Vaig anar a Menorca a passar un estiu i, allà, vaig conèixer uns corallers que necessitaven un patró. Amb 23 anys, feia la sol·licitud per poder-me dedicar a la pesca del corall», recorda Callol, assegurant que, a casa nostra, «de corallers amb llicència, n’hi ha pocs, encara que la gran majoria sempre han estat a Catalunya». Ell sosté que obtenir la llicència ja és un procés llarg, perquè les places són limitades. «Des que vaig demanar la llicència fins que me la van donar, van passar uns anys, ja que es va haver de jubilar un coraller», afirma. Amb això, s’hi va dedicar fins que va tenir 46 anys. «Després de vint anys, m’he hagut de reinventar», confessa.

Ara, el nostre interlocutor marítim porta vaixells, fent excursions per la Costa Brava, cosa que li ha permès continuar vivint de l’aigua salada. «Ara faig una substitució amb una teranyina de peix blau», continua explicant més coses de la seva trajectòria, assegurant que «a vegades poc remunerada per culpa del mercat».

Per a Rafel Callol, allò era una passió, malgrat que confessa que és una professió de molt de risc. «Tinc companys que s’han mort o que han tingut seqüeles greus», explica.

La pandèmia de la Covid va agafar-lo sense la seva feina submarina i, aleshores, no sortia de casa. Fins que, l’estiu passat, va fer patronatges i una família de Barcelona li guarda la plaça per l’estiu vinent.

«Amb el corall, he fet la Costa Brava, la costa mediterrània espanyola, Sicília, Tunísia i les Balears, me les conec de dalt a baix. Conec anècdotes de la costa i continuo tirant endavant les excursions per la Costa Brava», relata aquest intrèpid escalenc. Coneix a la perfecció la Costa Brava, fins al punt de dir un secret: «Podria pescar-ne amb els ulls tancats». Treballava a una profunditat d’entre trenta i quaranta metres, malgrat que podia arribar fins als cent. «Els últims anys, treballàvem amb el Rebreather, que permetia utilitzar menys la cambra de descompressió, però també tenia cert risc», reconeix.

La seva millor època va ser entre els anys 2008 i 2013. «La gent no ho sap, però fa cent cinquanta anys, a l’Escala, el gran negoci no era pas l’anxova; la pesca fonamental era la del corall», confessa. Des de ben menut, ja va aficionar-se a pujar a la barca i fer-se un lloc en el corall. «Em pensava que em jubilaria fent aquesta feina, però no ha pogut ser», manifesta Rafel Callol, segons el qual les restriccions que ha anat trobant han provocat que aquell sector acabés canviant. «Hi ha gent que no té cap estima, ni pel corall, ni per la mar», confessa un veí de l’Escala que ha vist complert un desig des que era petit. Són pocs els del seu voltant que han pogut viure del mar.

Ben segur que, en els temps que se succeeixen, establert en un poble de terra endins, com és Torroella de Fluvià, Callol podrà continuar explicant les seves vivències durant tots aquests anys surant i capbussant-se en el mar Mediterrani. «Quan pescava corall, només l’assecava i el netejava abans de vendre’l», manifesta després d’una vintena d’anys d’activitat frenètica.