Fa molts anys que Rubén Espinosa-Cotcho (1966) no viu a Figueres, ciutat on va néixer i va passar la infància, adolescència i joventut. Des d’aquí va fer el salt a Barcelona on va estudiar Periodisme i, més tard, Relacions Públiques, a Girona. Quan es va casar, el 1996, però, va marxar a Tordera, d’on era la seva dona, i actualment, i des del 2002, viuen a València. Els vincles amb l’Empordà, però, són ben vius no només per la família que hi manté, sinó també perquè, d’alguna manera, aquelles vivències bateguen dins la seva primera novel·la, El hombre capaz de hacer felices a todas las mujeres (Editorial Sargantana), que ha publicat recentment i que espera ben aviat també presentar a l’Empordà.

Rubén Espinosa-Cotcho no recorda ben bé quan va començar a escriure, com tampoc, «com a bon empordanès, quan va començar a parlar francès». El seu avi, diu, era escriptor, però mai va poder publicar. De fet, en el llibre, la seva presència és ben palpable, ja que el protagonista, a qui anomena R, torna a la casa de l’avi, ubicada en un poble amb mar que podria ser des de Cadaqués fins a Tossa de Mar. Aquest personatge, matisa Espinosa, és fictici, com també l’escenari, però, evidentment, està inspirat en la memòria del seu avi i, a més, vol ser un homenatge «a tot allò que ell em va ensenyar». Moltes vivències narrades parteixen d’aquest món personal de l’autor figuerenc que, en plasmar-les en un paper, han evolucionat. «No saps mai cap on et duran», diu.

Aquesta primera novel·la ha dormit quasi sis anys en una lleixa. Va ser la seva dona qui va animar-lo a mostrar-la, confessa. L’acció parteix d’un home que torna a aquest poble amb mar per retrobar-se amb la vida i, sobretot, amb l’amor. «És un home perdut i desil·lusionat de la vida i de l’amor», reconeix l’escriptor. Per recuperar-se, torna a les arrels on «rememora totes les històries d’amor passades i s’adona que la manera d’estimar està integrada per aquelles persones que l’han estimat i com ho han fet». És, diu Espinosa-Cotcho, la manera que té d’aprendre què està disposat a sacrificar per amor i quins són els seus límits. Això només ho aconsegueix «recordant i agraint a totes elles que l’han fet ser la persona que és». L’autor afegeix que «quan un està enamorat es creu capaç de fer feliç a qualsevol, però no ens adonem que estimar comporta una gran responsabilitat, s’ha de saber i aprendre a estimar». Per ell cal un procés per convertir-te en «millor persona, millor amic i millor amant». Sense tot això, creu, «no hauràs viscut realment». L’amor i l’amistat, doncs, són temes que sobrevolen tot el llibre. També el sexe hi és molt present, ja que, afirma el figuerenc, no es pot entendre l’amor sense aquest. «No és indispensable estar enamorat per tenir sexe, però l’amor t’hi condueix», afirma.

El hombre capaz de hacer felices a todas las mujeres no només és un elogi a l’amor, també un homenatge a la literatura hispanomericana del segle XX i, sobretot, a grans poetesses, quelcom que Rubén Espinosa-Cotcho assegura que és una altra de les herències culturals rebudes per part de la seva família. «Tant el meu avi com les meves ties eren rapsodes i recitaven en els jocs florals», rememora. També ell ha escrit poesia, sempre en català –va guanyar el premi Modest Sabaté de Perpinyà el 1987– a diferència de la narrativa que li surt curiosament en castellà.

Rubén Espinosa-Cotcho confessa que l’escriptura s’ha convertit en part «fonamental» de la seva vida, un contrapunt indispensable i enriquidor que li alimenta l’ànima. «El que em permet seguir el dia a dia professional és saber que tinc aquest altre món que m’omple», afirma. També el nodreix tot allò que llegeix, que és molt, ja que, cal dir, el seu aprenentatge en el camp de les lletres ha estat del tot autodidacte. En aquest cas, en el llibre, el lector pot resseguir molts «petits homenatges» a escriptors que l’han influït, fins i tot, a alguns que no esmenta però que s’intueixen com Henry Miller, Anaïs Nin, Manel Puig o Manuel Vázquez Montalbán. L’escriptor revela que ja té tres llibres més acabats i a l’espera, un d’ells la continuació d’aquest primer, i uns quants més que, assegura, no veuran mai la llum. Com ha de ser.