La Paquita va fer les oposicions per entrar a l’Ajuntament de l’Escala l’última setmana de juny de l’any 1992. «Aquí, havia arribat la flama olímpica dels Jocs de Barcelona a principi de juny i es van ajornar totes les oposicions fins passada la flama», recorda. Va començar a treballar l’1 de juliol del 1992, de manera que, confessa, se sent «postolímpica». La plaça de secretària d’Alcaldia va ser creada a partir de les seves oposicions. «Farà 29 anys i mig, em faltaran sis mesos per fer els 30, però ha arribat el moment i he decidit jubilar-me», relata amb satisfacció qui ha vist passar quatre alcaldes escalencs davant seu.

«A Rafel Bruguera, el vaig tenir tres anys, fins al 1995. Després, hi va entrar Josep Maria Guinart, estant-hi 12 anys. Va venir l’Estanis Puig, durant 8 anys. I amb en Víctor Puga, hi estava des de fa 6 anys», recorda, parlant bé de tots ells. «Sempre he estat molt bé amb tots els alcaldes», explica.

Paquita Saballs diu que, abans, aquell era un Ajuntament petit, amb poca gent a la casa, mentre que «ara hem quintuplicat la gent. Suposo que entre tots ho anàvem fent i no hi devia haver la necessitat d’haver-hi algú que fes aquesta tasca que he desenvolupat des del primer moment. Començava nova –afegeix– a l’administració, desconeixia el funcionament intern i anava una mica perduda». Aquell va ser una mica d’assaig. Amb l’entrada de Guinart, ja s’hi va dedicar de ple. «Al principi, ajudava a Secretaria, feia tasques generals», memoritza la Paquita, segons la qual, quan venien les eleccions municipals, li tocava de manera molt directa», diu ara. Saballs recorda que les seves companyes li deien que els que canviaven eren ells, ja que elles es quedaven allà.

El seu marit Joaquim es presentava a la llista dels socialistes, el 1995, i Guinart era convergent. «En Joaquim es va quedar a l’oposició i el primer dia de Guinart vaig anar a dir-li que quedaria bé si creia que havia de canviar de lloc», però el nou batlle va dir-li que, en principi, no havia de dubtar de la seva confiança i que si ella no li demostrava el contrari no tindria cap recança. «Quan arribava a casa, segons de què, en parlàvem, i segons de què, no», afirma.

«Al poble, moltes vegades, el que es vota no és tant el partit sinó la persona», continua apuntant Saballs, qeu recorda que, al principi, «érem com una petita família i, fins i tot, fèiem carnavals i els de l’ajuntament ens disfressàvem perquè el poble ho veiés. Aquell dia, veníem disfressats de Carnaval i fèiem xous als despatxos. També cagàvem el tió, fèiem sopars de Nadal, els treballadors i els polítics. Ara, les coses han canviat molt i el Carnaval ja no és d’aquella manera. En l’època en què estem, que hi ha gent que s’ho passa més malament, que nosaltres féssim festes no seria el mateix. Fèiem Santa Rita, la festa patronal, fèiem festa aquell dia, i ara ens donaven un dia de festa. De mica en mica, hem anat canviant», sosté.

La vida pública de la Paquita també ha estat notable. «Tenia família a l’Escala i hi venia per les festes a l’estiu. Sempre he estat relacionada aquí», informa. Va començar als 16 anys fent desfilades de models de les botigues de roba i, a partir de llavors, s’ha dedicat al teatre. Fa 40 anys que van fer el musical El retaule del flautista i, a més, va cantar amb Joan Falgarona, excomerciant i exregidor de Figueres, que estava vinculat amb els Pescadors de l’Escala. «Sempre he fet teatre i presentacions, amb en Vilabrú, que érem com el Duo Dinámico», somriu. Ara fa el viacrucis i sempre li ha agradat ser activa.