Quedem a la plaça de l’Ajuntament de Figueres, ciutat que en Jordi Oliveres Pallach se sent molt seva encara que no hi hagués nascut. Va venir al món el 20 de novembre de 1952, a Barcelona. Era el segon de quatre germans, fruit del matrimoni format per Ramon Oliveres Pal, comptable barceloní pluriocupat de la postguerra, i Carme Pallach Bosch, figuerenca vinculada a les nissagues comercials de can Bosch del carrer de Besalú i can Palau del carrer de Vilafant. El seu avi, Esteve Pallach Terradas era l’oncle del polític Josep Pallach Carolà. La casa familiar va ser el seu refugi en nombrosos ocasions.

«Jo era un nen mogut, sempre ho he estat. Anava a l’escola Virtèlia a Sarrià-Sant Gervasi i vivíem al barri de la Sagrada Família. Sovint hi anava caminant, abans Barcelona era una ciutat més amable. Sincerament, no era gaire bon estudiant», relata Jordi Oliveres.

De ben jove va començar a treballar com a relacions públiques en una empresa que organitzava esdeveniments. Allà va fer amistat amb gent coneguda, com l’actriu Mònica Randall, «una persona encantadora» o, posteriorment, amb l’humorista Eugeni. Va ser en aquesta agència on va propiciar la presència de Salvador Dalí en un acte a la Sala Gaudí de l’avinguda de Madrid. «Quan era petit, amb la família estiuejàvem a Cadaqués. De pas per Portlligat, segons m’explicaven els pares, sovint trobàvem el pintor i, una vegada, al vespre, es veu que em va agafar de la mà i em va portar a buscar cuques de llum. Jo devia tenir tres o quatre anys i no ho recordo. El pare l’havia fotografiat en diverses ocasions. Quan s’havia de fer l’acte a Barcelona, em vaig oferir a anar a Cadaqués per convidar-lo. Em va rebre Gala i em va acompanyar a parlar amb ell. I sí, va acceptar». Ara, en Jordi i la seva dona Rosa Maria, viuen a tocar el Teatre Museu Dalí. Coses del destí.

Jordi Oliveres va treballar de comercial a la Ford, per al grup de restauració Paradís i va estar en els inicis de l’arrencada de les Loteries Catalanes fins que, el 1991, va decidir deixar Barcelona i, després d’un parèntesi de tres anys a Torroella de Montgrí, va acabar aterrant a Figueres. «Quan era petit venia amb tren cada quinze dies a can Bosch o a can Palau. Vaig fer amics, alguns dels quals encara conservo», recorda.

A Figueres, amb la seva dona, va iniciar un projecte de venda de productes cosmètics. Fa anys que és un gran aficionat al món de l’esoterisme i a la lectura d’obres d’autors com Noah Gordon, Isaac Asimov o els espanyols Fernando Jiménez del Oso i Iker Jiménez, amb el qual manté una amistat de fa anys. «Soc una persona intuïtiva, com ells», es defineix.

Aquests darrers anys, ja jubilat, ha potenciat la seva passió per la fotografia, heretada de l’avi i el pare. Ambdós es deien Ramon i d’ells conserva un fons fotogràfic que ha llegat a l’Arxiu Comarcal. «La fotografia ajuda a socialitzar, a relacionar-te, fer amics. La veritable afició se’m va despertar a Figueres. També m’ha servit per moure’m, per obligar-me a anar a llocs i a actes en els quals potser no hi hauria anat, però això et permet conèixer gent, veure com evoluciona la societat... per a bé i per a mal. És clar». «Arriba un dia –afegeix– que veus que alguna cosa ha canviat. Vas pel carrer i algú que en principi no coneixes, et saluda amb simpatia: et va veure fent fotos en un acte on ell també hi era. Les primeres vegades que em va passar, va ser una sorpresa agradable, sincerament».

No és fotògraf de paisatges, ho reconeix: «a mi m’agrada retratar a la gent, veure-li la cara, el gest. No busco l’espai, busco la persona». Diu que la gran fotografia «està en les fotos robades, espontànies, les que cada cop costen més de fer a causa del canvi social que ens toca viure».