«L’Empordà és part de la meva identitat, és un territori místic, un espai d’inspiració constant. Té un magnetisme que sento dins l’ànima. Potser és perquè és la meva terra, però quan marxo la trobo a faltar. Aquest horitzó, l’aroma a mar, encara que estiguis a set quilòmetres de la costa, els Pirineus de fons... És una font d’inspiració». Així descriu Pere Puigbert Esponellà (Ventalló, 1983) el que és per a ell l’Empordà. Tan seu el sent que ha tornat a Ventalló, el poble on ha crescut, a l’hora de formar una família. Tot i haver viscut a Barcelona, Anglaterra o Girona, prefereix retornar a l’origen que a viure a grans ciutats, «i més quan has nascut a l’Empordà, que tira molt».
La fi d’un cicle
Pere Puigbert acaba de guanyar el premi DOC. España, a la Semana Internacional del Cine de Valladolid (SEMINCI), amb el qual és el seu primer llargmetratge com a director, El vent que ens mou. El film, que l’ha fet ell sol amb el seu propi equipament, aboca a la introspecció i a la reconnexió amb el cicle de la vida. De fet, per a ell, aquest metratge tanca un cicle, perquè està lligat amb el primer curt que va fer. En aquest primer curtmetratge, també hi apareixia la seva àvia en un àmbit rural. El mateix autor reconeix que «el primer curt és com els primers apunts d’aquesta pel·lícula». Tot i que hi ha diferències clares entre els dos treballs, va plantar la llavor del seu llenguatge narratiu en el primer i la recull en El vent que ens mou. Aquest retorn a l’origen coincideix amb el seu retorn a Ventalló a escala familiar.
El seu interès pel cinema ve des de petit, i a partir de l’adolescència va començar a provar «d’agafar la càmera i fer els primers treballs». Tot i que va estudiar a l’Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM) de Girona, i va complementar els seus estudis a Barcelona i el Regne Unit, considera que el millor aprenentatge ve a partir de la pràctica. Destaca que els cursos t’ajuden a adquirir la part teòrica del coneixement i a crear vincles, però que per desenvolupar el llenguatge propi és imprescindible la pràctica. «Saps que hi ha una cosa dins teu que es vol expressar, però fer-ho és un procés llarg».
La natura com a fil conductor
Els seus projectes beuen directament de les seves experiències de petit, de la seva vida i de les estones a la natura i al seu Ventalló natal. De fet la natura ha estat l’eix sobre el qual s’han construït els seus metratges i això s’atribueix a la seva experiència. «Des de ben petit m’he enfilat als arbres, he sentit l’aigua i el vent. Són diàlegs amb la natura». Pere Puigbert s’ha «refugiat en aquesta natura que jo ja coneixia de petit» per desenvolupar les seves propostes artístiques. Fins i tot, al llarg de la seva carrera artística, ha tingut una època molt important en la qual ha eliminat les persones de les seves creacions i s’ha centrat exclusivament en l’entorn.
Actualment, i des que va acabar d’estudiar, és professor de l’ERAM a Girona, i ha pogut observar com venen les noves generacions de cineastes. Considera que tècnicament estan molt preparats i que tenen molta tecnologia a l’abast. No obstant això, el preocupa el poc autoconeixement que tenen els seus alumnes, fruit de la velocitat a la qual es mou el món actual, i considera que aquest aspecte és molt important perquè, «si no et coneixes, no pots crear alguna cosa que sigui única».
Sobta que de petit no li «agradava gens» llegir, ja que la seva mare és la premiada escriptora Núria Esponellà, encara que a l’adolescència sí que es va aficionar i va descobrir els autors russos com Tolstoi o Dostoievski, que el van fascinar per la «capacitat que tenen de parlar de l’esperit». En el seu cas, un esperit que l’ha fet tornar a casa seva, a l’Empordà.
