Emília Pla Esparraguera (Figueres, 1933) ha recollit amb satisfacció el títol de Ciutadana d’Honor que li ha atorgat l’Ajuntament de Figueres per reconèixer la seva tasca com a locutora radiofònica i incansable dedicació a ensenyar i difondre les sardanes. Als seus 88 anys, continua sent la seva gran passió.

S’esperava un reconeixement com aquest?

Si van considerar que m’ho mereixia, estic satisfeta. Vaig començar a Ràdio Popular el 1968 amb un programa de sardanes els dissabtes que va estar en antena fins a l’any 2000, quan l’emissora va plegar.

La seva passió per les sardanes comença molt abans.

Vaig començar a ballar sardanes amb 8 anys. La meva mare em va ensenyar a ballar sardanes i a mi m’han agradat molt. A l’estiu, feien aplecs cada setmana i amb una amiga de Figueres hi anàvem, i si el dissabte feien sardanes a la festa major, també. Ballàvem sardanes a tort i a dret. Ara el diumenge al matí escolto Ràdio Vilafant i m’entretinc a comptar els compassos. Jo, que no he sabut repartir mai, i ara que no les ballo les reparteixo, perquè no hi ha ningú que m’entretingui (diu somrient). Des que no surto tant, trobo a faltar molt les sardanes. Però ara ja tinc 88 anys i fa temps que no ballo.

Com s’introdueix a la ràdio?

Gràcies a en Pere Puntí, que va plegar i em va deixar el programa a mi. Jo contenta i feliç perquè feia una cosa que m’agradava. El meu home, el periodista i escriptor Emili Casademont i Comas, ja hi treballava i amb ell em vaig iniciar amb el programa La Nostra Dansa. Dedicàvem sardanes a la gent que en demanaven i també als que m’escoltaven. A partir d’aquí em coneixen per l’Emília de les sardanes. Després em vaig encarregar del programa sardanístic El Palau del Vent de Ràdio Vila-sacra, he estat presentadora d’alguns aplecs de la Sardana de Figueres i membre de les juntes, presidència inclosa, del Foment de la Sardana Pep Ventura des de 1962 i fins al 2015. També organitzava autocars per anar als aplecs de diferents llocs. Hi havia molta afició.

S’està perdent?

Si pogués bellugar-me més, se’n ballarien més. Abans s’ensenyaven a l’Erato, ara no ho sé, tot s’acaba i s’ha perdut molt. En aquest sentit, la feina del Foment de la Sardana és molt important. A les escoles, encara se’ls ensenya, als alumnes.

Quins records té d’aquella època de ràdio?

Mentre siguin coses de sardanes, tots són bons. Quan anava a la ràdio, sempre deia: «No m’atabalis, que he d’anar a l’emissora». Vivia la meva passió amb molta intensitat. Al meu fill, me l’emportava des de molt petit. Un dia, amb tres anys, va entrar al locutori i va dir: «Mama, tinc pipí». Va fer molta gràcia i la gent gran encara se’n recorda.

Promoció del món de la dansa, des de 1968 fins al 2016

L’Emília Pla ha dedicat una bona part del seu temps a l’ensenyament de la sardana –en principi i amb més dedicació a la mainada– però també a gent de totes les edats. El 1968 va començar un programa de sardanes a Ràdio Popular i quan va tancar l’emissora va començar-ne un de nou a Ràdio Vila-sacra, on va estar en antena fins al 2016, quan ja va deixar el món de les ones. La seva trajectòria va ser reconeguda anteriorment, el 2005, en un acte al Parlament de Catalunya, en el Saló dels Passos Perduts, on el president del Parlament d’aleshores, Ernest Benach, li va lliurar el premi de l’Obra del Ballet Popular per la seva tasca de divulgació de la sardana. Cal destacar que té un bon grapat de sardanes dedicades, entre elles: Reina de la sardana, Emília (Joan Escapa i Serra) 2010; Emília i Cecília (Pere Fontàs i Puig) 1998; Cecília, Emília i Paquita (Francesc Camps i Comellas) 1991 o Emília (Joaquim Grífol i Puig) 1987 entrealtres.