Rere moltes de les exposicions que promou la Fundació Dalí, el Museu de l’Empordà o el CaixaFòrum s’hi amaga el disseny discret i efectiu de Pep Canaleta (Figueres, 1972). Format en Belles Arts, dins la branca d’escultura, va deixar aquest art per especialitzar-se en el disseny d’exposicions. Al llarg de quasi trenta anys, fent equip molt sovint amb la seva dona, l’arquitecta Sílvia Musquera Felip, amb la qual integren 3carme33 des del 1998, ha treballat i conegut a molts artistes i professionals.

Malgrat néixer a Figueres, amb tan sols dos anys Pep Canaleta es va traslladar a viure a Espolla amb els seus pares, el dissenyador Josep Canaleta i Anna M. Heras. Això no va ser un impediment perquè estudiés a Figueres, a La Salle, i, després, a l’institut Alexandre Deulofeu, on es va retrobar amb els amics dels pobles. Aleshores ja tenia clar que volia estudiar Belles Arts. «Només vaig posar aquesta opció», recorda. El fet que el seu pare fos dissenyador no va condicionar la decisió. «El pare va ser una més de les figures dins la meva formació, sobretot a l’hora de muntar mobles o en qüestions de disseny i interiorisme».

Pep Canaleta va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i es va especialitzar en escultura. «M’agrada molt i m’hi he dedicat molt», afirma. Mentre estudiava, però, va començar a muntar exposicions individuals i col·lectives a la reconeguda galeria Canaleta, que tenia la família al carrer Moreria, i de la que va acabar portant la direcció. Va ser un moment dolç on, a banda de les coneixences que ja tenia a Barcelona, es van unir les de l’Empordà, amb amics com Àlex Gifreu, Jordi Mitjà o Jordi Puig amb els quals encara manté sinergies. Aleshores, la galeria va ser una gran escola, un aparador dels joves creadors en el qual es van fixar altres artistes i museus que li van reclamar els serveis. A més, mentre feia el doctorat va començar a treballar per empreses que es dedicaven al muntatge d’exposicions, fet que li va permetre viatjar arreu de l’Estat i sumar experiència. «Mai hauria imaginat que m’hi acabaria dedicant, però com també t’ho passes bé i ho disfrutes, és el que he acabat fent». Canaleta treballa ara a prop de casa –les bones comunicacions ho faciliten– i defensa fer-ho amb persones properes.

Admet que quasi totes les exposicions «són complicades, són reptes perquè el teòric vol explicar una cosa però costa mostrar-ho i que l’espectador, quan surti, hagi entès els objectius plantejats amb una sèrie d’objectes». En el disseny, cal tenir en compte tant la mirada dels directors dels espais com la visió del comissari o la persona que ha fet la investigació. «Aquesta t’ajuda a saber el discurs o com vol l’artista explicar-lo», comenta. Hi ha la possibilitat també de tenir carta blanca a l’hora de fer el disseny. L’única limitació és, diu, «el sostre econòmic». Amb els anys, el seu estil, forjat des de les primeres passes, ja és identificable i s’allunya del «vestir» en excés d’altres elements per diferenciar espais. «En defujo d’això, busco l’austeritat i destacar sobretot l’obra», argumenta.

En els orígens, Pep Canaleta ho feia i controlava tot: disseny i muntatge de l’espai expositiu. Ara s’ha centrat en el disseny perquè es va adonar que haver de cuidar-se de tot «t’allunya molt del procés creatiu». No es marca límits quant a l’ús de materials –sempre senzills i nobles– tot i que «hi ha idees que intentes adaptar-les al pressupost que tens». També remarca la importància creixent que està prenent la il·luminació en els dissenys expositius. Reconeix que tot «s’ha anat professionalitzant molt» en aquest camp –hi entren diferents especialistes– per aconseguir fer realitat el disseny original.